Presons per a homosexuals: a Huelva (la considerada per als qui eren actius) i a Badajoz (per als qui eren considerats passius). Les persones transsexuals es categoritzaven com travesties, sovint, passius. L'orientació sexual com la identitat de gènere eren consideracions suficients per a titllar de patològics, amenaçadors, incívics i inseguretat en la dècada dels 70 i 80. Avui, dècades més tard, el 17 de maig se celebra el Dia Internacional contra l'Homofòbia, Transfòbia i Bifòbia des de 1990, any en el qual l'Organització Mundial de la Salut va eliminar l'homosexualitat de la llista de malalties mentals. Al seu torn, cal destacar també que, la transsexualitat ja no és considerada com a malaltia mental en el Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM-5) des del 2013.

No obstant això, si bé hem avançat en material de drets i llibertats, el silenci i la invisibilització continuen sent presents en la nostra societat: per què no coneixem cap història o, coneixem tan poc sobre la LGTBIQ+fòbia?

Quina és la commemoració del mes?

Actualment, són més de 71 els països que consideren l'orientació sexual un crim, penalitzant principalment mitjançant arrestos, empresonament i fins i tot pena de mort. A Espanya, durant el franquisme, la llei de Perillositat Social que va entrar en vigor en 1970 fins a 1988, ser transsexual o homosexual va permetre un empresonament massiu: aquest és el cas de Sílvia Reyes (Las Palmas de Gran Canaria, 1949), qui va estar detinguda més de cinquanta vegades.

Reyes va arribar a Barcelona amb 20 anys, on va començar a prendre hormones a i deixar-se el cabell llarg mentre exercia de cambrera. No obstant això, exposar-se amb trets femenins mentre el DNI recordava un nom masculí li va impedir trobar treball. Durant aquell període, relata:

“Durante el primer mes la detuvieron tres veces. Para una transexual, estar en la calle no era seguro, pero los bares de ambiente [gay] o los cines, tampoco. Había muchas redadas. Nosotras lo teníamos peor que los homosexuales, que podían disimular más. A veces nos tenían hasta tres días sin comer, de pie, incomunicadas.” (El País, 20/12/2014).

Més endavant, en 1974, després d'una altra batuda, va ingressar a la presó Model, de Barcelona per travesti, si bé ella considerava que era inicialment per exercir la prostitució. També va estar empresonada a va estar empresonada a Carabanchel i Badajoz. Després del seu pas per la presó, atès que la Llei incloïa el posterior desterrament, va ser expulsada de Catalunya l’any 1975, encara que això no li va impedir participar en la primera manifestació del 26 de juny de 1977 del col·lectiu LGTBIQ+ a les Rambles de Barcelona, on Reyes afirmà ser l'única supervivent atès que la resta de companyes havien mort.

I perquè ho remarquem des de la Unitat d’igualtat?

El silenci i la invisibilització són altres maneres d'exercir violència contra el col·lectiu LGTBIQ+. No sols han de garantir-se els drets i llibertats, sinó també la reivindicació i igualtat en tots els seus aspectes des d'una mirada interseccional. La Unitat d'igualtat subratlla i accentua la necessitat de fer de la comunitat universitària un espai lliure de violències on l'alumnat pugui expressar-se i aprendre des d'una perspectiva crítica feminista.

Les persones homosexuals, transsexuals, transgènere, bisexuals i queer formen part de la nostra societat i història. És important no oblidar el passat d'on venim i de quins van ser els drets retallats per a no caure en la mateixa temptació i apuntar cap a una direcció feminista que contempli els drets per a tots els col·lectius, crear espais segurs en la Universitat i oferir els recursos necessaris per a erradicar totes les violències.