Els cossos amilacis (CA) són uns agregats complexos localitzats en diferents òrgans i teixits que s’associen a l’envelliment i a processos degeneratius. Descrits per primer cop el 1779 per Giovanni Battista Morgagni a la pròstata, i el 1837 per Jan Evangelista Purkinje al cervell, Rudolf Vichow els va anomenar corpora amylacea (en llatí, ‘cossos semblants al midó’) el 1854. Malgrat això, i més de dos segles després de la seva descoberta, encara se’n desconeix la funció.

Un article publicat ara a la revista Ageing Research Reviews dona resposta a molts interrogants sobre l’origen i la funció d’aquests cossos a partir de l’anàlisi de les similituds i les diferències dels CA en els diferents teixits i òrgans. El treball l’ha dut a terme un equip de la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona, l’Institut de Neurociències de la UB (UBNeuro) i el Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa sobre Malalties Neurodegeneratives (CIBERNED), i l’han dirigit els professors Carme Pelegrí i Jordi Vilaplana.

Més informació