Hi ha molts mites i estereotips al voltant de les altes capacitats i, sobretot, hi ha un gran desconeixement. Aquesta és una de les principals conclusions a què es va arribar en la jornada «Altes capacitats, les coneixes? Aproximació i experiències», que va tenir lloc el 27 de març a la Facultat d’Educació. Organitzada per l’associació Aprenent x Educar (AxE), aquesta és la primera d’una sèrie d’activitats que es programaran al voltant d’aquest tema.

«Quan els pares tenen un fill amb altes capacitats van absolutament perduts», es va lamentar Núria Rajadell, professora de la Facultat d’Educació que treballa en aquest tema, i convidada a l’acte. Juntament amb ella, hi van participar tres col·laboradores del seu grup de recerca: Lorena Agúndez, pedagoga que va fer les pràctiques i el treball final de grau sobre altes capacitats; Lissette Guzmán, psicòloga especialitzada en aquesta temàtica que està fent el treball final de màster en el màster de recerca Educació i Societat, i Jéssica Cabezas, que està acabant la tesi doctoral sobre les altes capacitats a la secundària. Entre totes van repassar les principals característiques comunes dels infants amb aquesta condició, els indicadors per detectar-la, i les actuacions en el marc de l’aula.

Senten una curiositat desmesurada per tot. Comencen a parlar i a escriure precoçment i presenten un vocabulari molt avançat per a la seva edat. La seva capacitat d’aprenentatge és superior a la de la resta de nens i nenes i processen ràpidament idees complexes i abstractes des de ben menuts. Molts d’ells són també hipersensibles i perfeccionistes, i no toleren gens bé la frustració. Són infants molt intensos, creatius i imaginatius, i els agrada molt experimentar. Tenen un sentit de l’humor extraordinari i s’interessen, des de petits, per temes transcendentals com la mort o l’amor. Habitualment, a més, prefereixen la companyia dels adults, per sentir-se més compresos i poder parlar d’igual a igual. Aquests són alguns dels trets característics que, segons les expertes, haurien de fer sospitar la família i l’escola que es troben davant d’un nen amb altes capacitats.

Falta formació específica i una mirada psicopedagògica

«És una llàstima —va assenyalar Rajadell—, que les altes capacitats s’hagin anat deixant de banda i que no hi hagi formació específica relacionada amb la detecció i la intervenció en els diferents estadis de l’educació». Segons l’experta, s’hauria d’haver aprofitat el moment del canvi de la diplomatura al grau (en què es guanyava un curs) per incloure en el pla docent de la carrera aspectes tan importants com la diversitat a l’aula, les altes capacitats o l’educació emocional, per exemple. «Hi ha la menció d’educació especial, en què es fan tastets de tot però no s’acaba d’aprofundir en res, i després els alumnes han de completar aquesta formació amb màsters o postgraus especialitzats», va remarcar.

Les especialistes també van insistir en el fet que per poder fer una bona detecció i posterior intervenció en els infants amb altes capacitats cal una doble mirada que uneixi la perspectiva  pedagògica i la psicològica. «El psicòleg és qui diagnostica, però el pedagog és qui després ha d’intervenir a l’aula. Cal que treballem conjuntament», va assegurar Rajadell. No en va, Víctor Pons, que estava convidat a l’acte per explicar la seva experiència personal com a alumne amb altes capacitats, està estudiant el grau de Psicologia a la Universitat de Barcelona. Té vint-i-un anys, no el van diagnosticar fins als disset, i assegura que vol evitar que altres nens passin el mateix que ha passat ell: «Sé el que se sent quan ets un bitxo raro sense saber per què ets així. I no vull que altres infants pateixin el mateix que he patit jo».

Pons va fer l’educació infantil i primària en una escola molt petita que va saber motivar-lo i satisfer la seva curiositat i set d’aprenentatge: «A la meva primera escola no vaig tenir cap dificultat. No m’avorria a les classes i amb la resta de companys sempre m’hi havia relacionat molt bé. Tenia molts amics. A més, a casa, des de ben petit, m’han enriquit molt. Sempre he tingut la cultura molt a l’abast. Tenia moltes joguines i la mare em va ensenyar a jugar als escacs. Arribava els dilluns a l’escola i, amb tres anys, li explicava a la mestra el museu que havia anat a visitar durant el cap de setmana».

En aquest sentit, Pons va tenir sort, però no sempre és així. Rajadell va assenyalar que, «en general, el que es valora a l’aula és el rendiment acadèmic, terreny en què els infants amb altes capacitats solen tenir bons resultats, i com que en matemàtiques i llengua van bé, s’acostumen a deixar de racó fins que es perden». A conseqüència d’això, es corre el risc que alumnes amb un talent excepcional es desmotivin i acabin fracassant a l’escola en el cicle superior o a l’ESO.

«Si una família se sent oblidada pel sistema educatiu, el sistema ha fracassat»

A Víctor Pons els problemes li van arribar a l’ESO: «La meva escola va tancar i em van matricular en un institut de quatre línies. Vaig entrar nou en una classe que ja estava formada i en la qual no es van preocupar mai d’integrar-me. Em vaig sentir com “el nou” durant tota la secundària. Vaig patir assetjament escolar, em grapaven els llibres, em robaven coses, em van maltractar psíquicament i físicament, i per part de l’institut no vaig rebre mai cap tipus d’ajuda. I a casa no vaig dir mai res per no preocupar la família ni fer patir la mare. Vaig patir en silenci. Es produïen paradoxes tan curioses com que treia qualificacions de 10 en una optativa de matemàtiques de 3r, quan a l’assignatura de 2n, que era el curs que estava fent, treia un 4 o un 5 justets... De fet, a 3r de secundària em van proposar de repetir! Se’m va ajuntar una desmotivació molt gran amb una situació complicada també a casa, i em van quedar set assignatures».

Pons va insistir en el fet que els serveis d’orientació psicològica dels centres educatius haurien de ser eficaços també en aquests casos. «Tenim el mateix dret a ser detectats que un nen amb dislèxia o amb TDAH. La gent que pensi que tenir altes capacitats és un do del cel o una ganga està molt equivocada. A les aules tenim infants que s’estan desenvolupant i necessiten atenció psicològica. Des de la psicologia s’han de crear materials més accessibles per als pedagogs a l’hora de treballar a l’aula».

També va dir, contundent: «L’escola s’ha de poder adaptar a les necessitats de cada infant. No li vendries mai una moto a una persona coixa. Per què vens una educació deficient a una persona supereficient? I, de la mateixa manera, per què li has d’imposar un sistema exigent a un nen amb dificultats? Els nens i les nenes són molt diversos i cal que l’educació s’hi adapti. Em fa gràcia quan diuen que el sistema ha de ser inclusiu: inclusiu, ja ho és. Ens posa a tots al mateix sac i el lliga ben fort perquè no en sortim. El que ha de ser és divers. I adaptable a cada situació».