Pòrtic: els Estudis d'Història de l'Art

Els Estudis d’Història de l’Art tenen per objecte un camp d’activitats molt diversificat. Allò que anomenem “art” és un món imbricat amb altres mons i que s’ha anat organitzant en plans diferents al llarg del temps; però, malgrat les diferències, aquest món plural presenta l’especificitat d’una tradició que respon a necessitats humanes d’expressió produint uns determinats artefactes i valors significatius. És un fet social i institucional, alhora que un marc d’experiències que comporten plaer i coneixement. Les pràctiques que el constitueixen remeten a àmbits de ficció o de representació, però també contribueixen a configurar la realitat de l’ésser humà com a animal simbòlic.

En el nostre context aquest tronc comú s’ha ramificat en els àmbits de la història de l’art, la crítica d’art i el pensament estètic. Però aquests són sistemes de límits fluids i amb els marges oberts a les aportacions d’altres disciplines com l’antropologia, la sociologia, la psicologia, la filosofia, la literatura, etc.

Els actuals Estudis d’Història de l’Art enllacen amb aquesta tradició i la perllonguen. S’ocupen de les anomenades “arts plàstiques” (pintura, escultura, arquitectura), així com de la música, la dansa i les arts escèniques. Però, amb el temps, la tradició de les “belles arts” s’ha transformat i s’hi han afegit modalitats artístiques com la fotografia, el cinema i el vídeo, el happening i la performance... Així com noves visions que incorporen a l’anàlisi i la interpretació de les obres una perspectiva de gènere o de crítica política. D’altra banda, en concomitància amb l’estudi de l’arquitectura, els Estudis d’Història de l’Art també examinen qüestions com el fenomen urbà, la història de l’urbanisme i el disseny d’objectes d’ús quotidià. Igualment, l’evolució de les arts obliga a atendre a noves formes híbrides i a noves maneres de representació vinculades a la tecnologia digital.

Tal com ho indica el seu nom, els Estudis d’Història de l’Art aborden les obres i el seu entorn trobant en la història una base d’intel·ligibilitat fonamental. Aquests estudis ens enfronten a objectes de civilització que cal llegir desxifrant-ne el sentit, indagant les fonts perceptives o literàries, i esbrinant la relació dels motius temàtics o els procediments compositius amb una mentalitat o un context. En el moment present, l’estudi de l’esdevenir de les arts –i de com se n’ha parlat– ha cancel·lat la idea d’un patró invariable de valor en benefici de l’obertura a una multiplicitat de categories estètiques. De la mateixa manera, el model d’un decurs lineal amb períodes homogeneïtzadors ha deixat lloc a una consideració més complexa de les relacions temporals. La pluridimensionalitat d’un objecte dinàmic com ho és l’obra d’art ens indueix a investigar tensions, interdependències, ressurgències..., tenint present tot el cabal de mètodes i d’enfocaments que han enriquit la capacitat de generar sentit.

Aquesta capacitat, en desenvolupar-se, s’acompanya d’un efecte d’intensificació de la vida; i, en relació amb això, el contacte amb el món de l’art pot suscitar un enriquiment de l’experiència que tingui un valor formatiu molt ampli.

La inserció de l’objecte en un quadre cultural, l’esbrinament de les condicions de recepció d’una obra o l’afinament d’una mirada analítica són aprenentatges que requereixen coneixements específics. Les vies del pensament lligat a l’art van més enllà del que és unívoc, però requereixen precisió. Les obres d’art ensenyen a ser curós en l’expressió, ja que no s’hi pot separar el que diuen i la manera de dir-ho, i el seu estudi no pot sinó compartir aquesta exigència de rigor, tot invitant a pensar d’una manera crítica i atenta a les relacions i diferències.

Indagar en els camps de força de les arts ens confronta a plecs profunds de la condició humana i ens situa en un pla antitètic als clixés i als llocs comuns. Tanmateix, la familiaritat amb formes d’expressió qualificades i no independents d’altres activitats socials, facilita l’adquisició de capacitats que es poden aplicar a àmbits molt diversos de la vida pràctica. Així, existeixen nombroses activitats professionals que s’associen directament als Estudis d’Història de l’Art (ensenyament; museus, galeries i fundacions; comissariat; dret, conservació i patrimoni; edició; catalogació; taxació; etc.); però, a més, la plasticitat intel·lectual a què pot donar lloc l’ensinistrament en la percepció de matisos i en l’apreciació crítica afavoreix una possible adaptació a perspectives de treball noves i encara no previstes.

Josep Casals, desembre de 2020