Ernest Lluch i Martín (Vilassar de Mar, 1937 – Barcelona, 2000)

Es va llicenciar, amb qualificació de Premi Extraordinari, a la tercera promoció de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat de Barcelona, el curs 1960-61, i immediatament entrà a formar part del grup d’ajudants de la càtedra de Fabian Estapé. De 1970 a 1986 fou professor d’història de les doctrines econòmiques a la Universitat de València, i aquest darrer any guanyà la càtedra de la mateixa matèria a la Universitat de Barcelona. Dotat d’una capacitat polièdrica d’acció i pensament, també dedicà una part de la seva vida a la política, essent ministre de Sanitat i Consum (1982-86). També fou rector de la Universidad Internacional Menéndez Pelayo (1989-95).

Des de la seva tesi doctoral –publicada el 1973 sota el títol El pensament econòmic a Catalunya (1760-1840)– el fil conductor de la seva tasca acadèmica va estar centrada en la història del pensament econòmic, encara que també s’interessà per un ampli ventall de temes, practicant la recomanació keynesiana de escriure tots el dies per il·lustrar l’opinió del públic, especialment sobre els problemes econòmics i cívics en general. En la seva etapa valenciana amplià la línia de recerca i dedicà una especial atenció als problemes valencians al seu llibre La via valenciana (1976). També començà un procés de generació de deixebles, primer a València i després al País Basc, Aragó i altres llocs, a més de Catalunya. Des d’un punt de vista metodològic defensà l’enfocament de la “història nacional” del pensament econòmic. La millor mostra de la seva recerca, dedicada particularment als segles XVI-XX, es pot trobar en els volums 1-5 de l’obra col·lectiva Economia y economistas españoles, dirigida per Enrique Fuentes Quintana (1999-2004). Cal destacar els seus treballs sobre la influència de la fisiocràcia a Espanya i Europa, amb Lluís Argemí i José Luís Cardoso, i sobre Juan López de Peñalver. Contribuí notablement a la difusió d’una sèrie d’autors a Espanya: Sraffa, Hirschman, Leijonhufvud , Kalecki, Pasinetti, Sylos Labini, Meek. En els últims anys s’interessà especialment pel segle XVIII i el fenòmen de l’austriacisme (La Catalunya vençuda del segle XVIII, 1996; Las Españas vencidas del siglo XVIII, 1999; La alternativa catalana (1700-1714-1740), 2000, i Aragonesismo austracista (1734-1742) del Conde Juan Amor de Soria, 2000), pensant en les seves lliçons també per l’època actual. Participà en nombroses iniciatives editorials i acadèmiques, com ara les editorials Oikos-Tau o Edicions 62, les revistes Recerques, Arguments o History of Economic Ideas, o la creació de l’Asociación Ibérica de Historia del Pensamiento Económico. En morir víctima de la desraó estava treballant en una síntesi del pensament económic català des de l’Escolàstica. Deixà més de dos-cents treballs de caràcter acadèmic, i molta gent decidida a transformar el dany causat per la seva desaparició en estímul per continuar la seva tasca.