Els fronts —discontinuïtats oceanogràfiques delimitades pels corrents marins— afecten la separació genètica d’organismes entre les diferents zones del Mediterrani, encara que no de manera homogènia. Des del punt de vista de la conservació, els fronts s’haurien de considerar com a fronteres que estableixen unitats de gestió independents, com si fossin províncies. Per protegir el Mediterrani, s’haurien d’establir àrees protegides dins de totes aquestes unitats de gestió formant una xarxa de zones connectades. D’aquesta manera, totes les poblacions tindrien assegurada la connectivitat i se’n garantiria la supervivència. Altrament, el destí de les poblacions aïllades és la desaparició a mig termini per augment de la consanguinitat.

Aquestes són algunes de les conclusions d’un treball publicat a la revista PLOS ONE i realitzat per científics de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la Universitat de Barcelona (IRBio) i del Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC). Els experts han analitzat la diferenciació genètica entre les poblacions de peixos, crustacis i mol·luscs de tot el Mediterrani. 

L’estudi ha revisat treballs poblacionals dels últims anys de tot el Mediterrani. S’ha centrat en unes setanta espècies que permeten analitzar adequadament diferents fronts marins. La majoria són peixos (el 41 % dels grups taxonòmics estudiats), però també hi ha mol·luscs (13 %) i crustacis (21 %). S’han estudiat especialment les poblacions properes o delimitades per set dels fronts del Mediterrani: l’estret de Gibraltar, el front Almeria-Orà, el canal d’Eivissa, el front Balear, el canal de Sicília, el canal d’Otranto (a l’Adriàtic), i el marge sud del mar Egeu.

Els fronts són discontinuïtats oceanogràfiques que es formen quan es troben corrents o masses d’aigua de diferent densitat, fet que dificulta la barreja entre elles. Per això actuen com a barreres per a les poblacions d’organismes i, en principi, són fronteres que els animals no poden travessar. Però això no sempre és així ni afecta de la mateixa manera tots els animals: «En el període larvari és quan més es dispersa una població, ja que és el moment en què els organismes tenen més possibilitats de travessar els fronts», expliquen els autors del treball, Marta Pascual, de la Facultat de Biologia de la UB i de l’IRBio, i Enrique Macpherson, del CEAB-CSIC. Aquesta possibilitat augmenta com més prolongat és el període larvari.

El front oceanogràfic com a barrera al flux genètic 

En el treball, els científics han constatat que les espècies amb més capacitat de desplaçament i períodes larvaris més prolongats tenen menys diferències genètiques entre diferents zones. Segons expliquen, això és degut al fet que tenen més possibilitats de ser transportades pels corrents marins, raó per la qual es dispersen més fàcilment. D’aquesta manera, poblacions d’una zona es nodreixen d’exemplars d’altres zones, i això es reflecteix en menys diferències genètiques entre poblacions properes. Però la freqüència de diferències genètiques augmenta quan es tracta de poblacions separades per un front oceanogràfic.

Per la seva banda, les espècies amb menys mobilitat i períodes larvaris més breus solen tenir una gran diferència genètica entre poblacions, ja que tenen menys possibilitat de ser transportades pels corrents. En canvi, la freqüència de diferències genètiques és pràcticament igual tant si les poblacions estan separades per un front com si no ho estan.

Així, les poblacions d’esponges o coralls separades per pocs quilòmetres estan molt aïllades entre si, al marge dels fronts, ja que les seves larves viuen poques hores o dies en el plàncton. En canvi, els peixos i crustacis, amb una vida larvària de diverses setmanes i una diferenciació genètica menor entre poblacions, sí que es veuen afectats per la presència d’aquests fronts oceanogràfics. 

Aquest és el primer treball que analitza la distribució genètica d’espècies en totes les discontinuïtats oceanogràfiques del Mediterrani i té com a objectiu determinar l’impacte dels fronts i de les característiques biològiques de les espècies per establir una xarxa de reserves eficient que permeti conservar la biodiversitat marina.

L’estudi estableix que les discontinuïtats oceanogràfiques delimitades pels corrents marins afecten la separació genètica d’organismes entre les diferents zones del Mediterrani, encara que no de manera homogènia.

Per garantir la supervivència de la poblacions del Mediterrani, la conservació s’ha de basar en les zones delimitades per aquestes discontinuïtats, afirmen els científics.