Història
Si repassem la història dels estudis filosòfics a la nostra Universitat, en els més de 150 anys que ens separen de la seva represa moderna, no és pas que ho fem per noble i seca erudició. Tampoc per congratular-nos d'un passat que tots sabem que és ple de limitacions exteriors i d'uns quants dèficits interiors.
Volem recordar un moment més els qui ens han precedit en aquest mateix lloc i en aquesta mateixa activitat com se suposa que ho ha de fer el filòsof, per pur respecte, però també interessadament, per extreure d'aquest diàleg amb el passat algun senyal orientatiu que ens pugui servir encara per al present.
És evident que l'estudi de la filosofia ha canviat molt en aquest segle i mig de desenvolupament de la nostra Universitat. A partir d'una assignatura rutinàriament impartida a totes les Facultats ha esdevingut, tal com avui podem constatar, una Facultat sencera que té més d'un miler d'alumnes. En aquesta evolució s' han succeït una sèrie d'etapes que marquen l'estil de l'obra realitzada a cada pas.
Edifici al barri de les Corts, del 1975 al 2006
Una primera època, i una de les més pròsperes, ha estat la de la Renaixença, que coincideix entre els anys 30 i 60 del segle XIX, amb la restauració de la Universitat i amb una certa reactualització de l'ensenyament de la Filosofia després del llarg ostracisme intel·lectual dels segles XVII i XVIII. L'iniciador de la nova orientació va ser Ramon Martí d'Eixalà, qui ja havia estat professor de l'activa Escola de la Junta de Comerç, institució que a principis del segle XIX cobria a Barcelona el buit creat pel desterrament de la seva Universitat. Martí, un liberal i un empirista moderat, si val l'expressió, s'aparta de l'escolàstica dominant a la Universitat de Cervera, i s'obre a les temperades versions acadèmiques de la filosofia il·lustrada que Royer-Collard i Cousin estaven donant a França. L'eclecticisme era també la tònica que s'imposava a la primera filosofia universitària moderna del nostre país. Un senyal d'aquesta desafectació, que volia marcar sobretot distàncies amb la teologia, és que la filosofia va començar a ensenyar-se a la Universitat de Barcelona amb la denominació d'Ideologia, expressió treta per Martí del francès Destutt de Tracy, deixeble de Condillac. Això contrasta notablement amb el pensament catòlic imperant llavors a la península, el qual tenia en Balmes, condeixeble de Martí a Cervera, el seu principal exponent.
En la mateixa època cultural de la Renaixença, però coincidint ara amb el regnat d'Isabel II i la formació de la mentalitat positivista de la burgesia catalana, Xavier Llorens i Barba es fa continuador de l'exposició d'una filosofia que, tal com postulava Martí d'Eixalà, s'inicia amb l'estudi psicològic de la consciència. Llorens va més enllà i insisteix en la correlació d'aquesta amb unes suposades determinacions de la realitat espiritual: el sentit comú i el herderià esperit nacional, per acabar adjudicant a la filosofia una funció més propedèutica que purament especulativa, d'anàlisi dels fonaments del pensar més que dels principis i objectes del pensament. La metafísica d'arrel aristotèlica comença a ser posada en qüestió. En aquest sentit, és ben revelador que després d'exposar la seva filosofia teorètica, inspirada en l'escola escocesa del common sense (Reid, Hamilton), que també va tenir una certa fortuna a França, Llorens comenci la seva exposició d'una filosofia pràctica amb un elogi de Kant i una parcial acceptació del seu racionalisme ètic. Això sembla d' entrada prou sorprenent en relació a un medi cultural i universitari tan tradicionalista com el de la Renaixença catalana. Però no ens estranya tant si pensem que és també el moment d'afirmació de la burgesia industrial catalana, i per tant, subsidiàriament, de la moral de l'autonomia del subjecte.
Contra l'idealisme modern, Llorens atorga un crèdit favorable a la psicologia empírica. Contra el dogmatisme ètic dóna un vot de confiança a la raó individual. En bona mesura és això el que es desprèn de la metafísica de Llorens, encara que aquest no es posés del tot, per temor propi i per falta de suports exteriors, a l'alçada de l'oportunitat històrica que se li presentava.
En desaparèixer aquest professor, els estudis de filosofia, fins llavors prou discrets per si mateixos, van entrar en una llarga letargia. Es tanca un període de relatiu progrés per obrir-se'n un altre de franca decadència pel que fa a aquest ensenyament. Coincideix amb la reacció conservadora a la primera experiència republicana, reacció on va cabre, naturalment, el viratge tradicionalista del catalanisme. I en particular l'enèsima represa del tomisme escolar. La crisi dels estudis filosòfics estava agreujada per l'increment del centralisme a la Universitat espanyola, que ja es va iniciar amb la Llei Moyano, cap als anys 60 del segle XIX. De mica en mica, la filosofia universitària queia en l'ensopiment i la rutina. L'atonia era tan gran que es va haver de crear, per aquest i per altres motius, una universitat paral·lela: els Estudis Universitaris Catalans, inaugurats el 1903. Eugeni d'Ors s'encarregà de la Filosofia i en concret de la Lògica i Metodologia de les Ciències, en línia de difusió del nou pensament científic i filosòfic que trobarem després en el seu Seminari de Filosofia, al marge de la Universitat. En contrast amb això, quan la Facultat de Filosofia i Lletres va estrenar la seva Secció de Filosofia, el 1912, el primer catedràtic que va ser nomenat, Cosme Parpal, era un religiós que comptava entre els seus mèrits la redacció d'un llibre sobre la peresa infantil o un altre treball sobre Santa Teresa de Jesús ante la psicología. No tot, però, era com això. Aviat, Jaume Serra Húnter ocupava la càtedra d'Història de la Filosofia, i Tomàs Carreras i Artau, la d'Ètica. D'altra banda, Pere Font i Puig, potser més destacable filosòficament que els anteriors, substituïa Parpal en la Psicologia després de la mort del seu titular.
Els estudis de què parlem experimenten un fort augment de nivell i d'interès amb l'entrada cap a finals del anys 20 del nou catedràtic de Lògica Joaquim Xirau. Aquest va dirigir la Facultat de Filosofia i Lletres després de ser declarada autònoma, com la de Madrid, el 1931.
En l'època republicana, Xirau va promoure un estil d'ensenyar i de conviure del qual ell era el primer exemple vivent. D'altra banda, les seves traduccions i obres originals són abundoses i acurades. Seguia fonamentalment Husserl, però establia un diàleg expert i constant amb els clàssics del pensament, com han fet gairebé tots els seus deixebles. Alguns d'aquests han estat professors en les nostres aules i són avui el testimoni viu de la gran vàlua intel·lectual i humana del seu mestre. Poc abans de la Guerra Civil, Xirau va cridar professors com García Bacca, que va ensenyar Lògica formal, llavors una gran novetat, i l'alemany Landsberg, que va explicar Scheler i Nietzsche. En aquella època eren alumnes de la Secció de Filosofia, entre d'altres: Ferrater Mora, Nicol, Roura i Parella, Mirabent, Calsamiglia, Gomà.
Però el règim que es va imposar després de la Guerra Civil no va fer possible la continuïtat d'aquest moment d'esplendor dels estudis de filosofia a la nostra Universitat, arribat un segle després, pràcticament, de la labor inicial i potser iniciadora de Martí d'Eixalà. L'any 1939 van exiliar-se Xirau, Serra Húnter, Nicol, Casanovas, Roura i Parella. D'altres, com Calsamiglia, van ser rellevats de la docència. Entrem, així, en una nova etapa de repressió i censura i, per tant, de deslluïment acadèmic. Hi va haver excepcions, com la presència de Zubiri, als anys 40, i el digne paper de respecte a la funció professoral que van exercir en aquells anys de postguerra Joaquim Carreras i Artau, catedràtic d'Història de la Filosofia, Jaume Bofill, de Metafísica, i Francesc Mirabent, que ho era d'Estètica.
Ja no podríem parlar de cap altra més etapa global dels nostres estudis, que d'aquella que s'obre pas als anys 60, coincidint amb la transformació demogràfica, política i cultural de la Universitat de Barcelona. Descriure en aquest sentit allò que van ser les dècades del 60 i del 70 entre nosaltres ens obligaria a una relació massa llarga i de no fàcil conclusió. Diguem, almenys, que en el pla teòric és el temps de la recuperació dels corrents de la psicoanàlisi, i el de la introducció de tendències contemporànies, com l'anomenada filosofia analítica i l'estructuralisme. En el pla docent aquesta època dels anys 60 és l'època de consolidació del magisteri de professors com els Drs. Gomà, Siguan, Sanvisens, Canals, Valverde, Lledó, Sacristán, sobre el teló de fons del moviment estudiantil antifranquista.
