La diabetis mellitus tipus 2, una malaltia multifactorial el principal factor de risc de la qual és l'obesitat, s'ha convertit en una epidèmia amb un important impacte social, econòmic i sanitari a tot el món. Aquesta patologia sol iniciar-se amb el desenvolupament de resistència a la insulina, condició en què l'organisme és incapaç de respondre adequadament aquesta hormona, i que precedeix i prediu l'aparició de la diabetis mellitus de tipus 2. Tot i l'augment de la incidència de la diabetis mellitus tipus 2, els tractaments actualment disponibles per a aquesta patologia són limitats, i presenten efectes secundaris i escassa eficàcia a l'hora de controlar la patologia. El fàrmac més prescrit per al tractament de la diabetis mellitus tipus 2 és la metformina, el mecanisme d'acció del qual no està completament descrit. Aquest fàrmac actua principalment reduint la gluconeogènesi hepàtica, un dels processos que més contribueix a augmentar els nivells de glucosa sèrica en dejú. D'altra banda, altres molècules, com GDF15 (growth differentiation factor 15) i PPARβ/δ (peroxisome proliferator-activated receptor β/δ), han sorgit com a prometedores dianes terapèutiques a causa del seu impacte sobre el metabolisme i la diabetis. L'estudi dels mecanismes pels quals metformina o GDF15 i PPARβ/δ milloren la hiperglucèmia poden ajudar a dissenyar noves estratègies terapèutiques per al tractament de la diabetis mellitus tipus 2.

En aquest context s’emmarca la tesi doctoral de Javier Jurado, dirigida pel Dr. Manuel Vázquez Carrera, i que duu per títol “GDF15, AMPK, PPARβ/δ: Estudio de su relación en el control de la glucèmia”.

Els resultats de la tesi doctoral demostren que els ratolins Gdf15^-/- presenten intolerància a la glucosa, nivells reduïts d’AMPK (AMP-activated protein kinase) així com un augment dels nivells de TGFβ (transforming growth factor β) i de la fosforilació del mediador de fibrosi SMAD3 (mothers against decapentaplegic homolog 3), tot això acompanyat d'un augment de l’expressió de gens implicats en la gluconeogènesi i la fibrosi. Tots aquests canvis van ser revertits mitjançant la inhibició farmacològica de SMAD3, cosa que suggereix que GDF15 pot regular la gluconeogènesi hepàtica, la fibrosi i l'esteatosi hepàtica a través de la via TGF-β1/SMAD3. Així mateix, els resultats d'aquesta tesi també indiquen que la metformina incrementa els nivells de GDF15 en fetge, múscul i ronyó en augmentar els nivells proteics de PCSK6 i β-arrestina 1, proteïnes implicades en la seva maduració i secreció a través de PPARβ/δ-AMPK. Tots aquests resultats reforcen la teoria que GDF15 és una prometedora diana terapèutica per al tractament de malalties metabòliques en estar implicat en nombroses vies alterades en l'obesitat i la diabetis.

La lectura i defensa de la tesi doctoral tindrà lloc el dia 27 de setembre de 2024 a les 12 h, a l'Aula Magna de la Facultat de Farmàcia i Ciències de l'Alimentació.