Botànica

La Botànica és present a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona des dels seus mateixos inicis, primer un curt temps unida a la de Medicina, el 1843, i després ja independent, el 1845. De fet hem de dir que fins i tot abans, car ja ho era a la institució d’ensenyament superior que es va integrar a la universitat barcelonina -llavors acabada de restaurar a la ciutat, després d’un llarg parèntesi en què havia estat condemnada a una vida no pas precisament brillant a Cervera-, tot constituint la facultat: el Reial Col·legi de Farmàcia de Sant Victorià. Així, els botànics de la Facultat de Farmàcia (des de fa poc Farmàcia i Ciències de l’Alimentació) de la UB hem seguit l’itinerari del nostre centre per la ciutat de Barcelona, des del convent dels Àngels (1845-1874), passant per l’edifici central o històric de la UB, a la plaça de la Universitat (1874-1957), fins a l’actual emplaçament a Pedralbes (1957-), del qual hi ha hagut promeses de canvi (dins del mateix campus), que, en part per la crisi econòmica, de moment no s’han dut a terme. Igualment, l’hem seguida en períodes molt diferents pel que fa a la política general i a la manera de fer en l’àmbit universitari. I l’hem seguida també en moments molt diversos de la vida acadèmica a la facultat, incloent-hi l’evolució dels plans d’estudis (la qual, cal admetre-ho, ens ha estat clarament desfavorable). Ara procurarem, en uns pocs paràgrafs, esbossar aquest camí des dels orígens fins a l’hora actual.

El fundador de la Botànica a la Facultat de Farmàcia de la UB -de la qual va ser degà- fou el que ja era catedràtic de la mateixa disciplina al Col·legi de Sant Victorià, Agustí Yàñez i Girona (Barcelona, 1789 - 1857). Va ser l’autor del primer tractat d’Història Natural escrit directament en espanyol (Lecciones de Historia Natural, 1820, reeditat de manera molt revisada el 1844), en la segona edició del qual és un dels pioners en terres ibèriques en l’adopció del mètode natural de classificació de Candolle. L’assignatura que impartí a la Facultat de Farmàcia ocupava, ella sola, tot un curs complet (llavors cada curs era dedicat enterament a una matèria) i tingué diversos noms, des d’Història Natural fins a Botànica aplicada i la seva matèria farmacèutica. Justament a partir de la segona part de la darrera denominació, més endavant es formà una disciplina anomenada Matèria farmacèutica vegetal, la qual, incorporant elements de les Matèries farmacèutiques animal i mineral, constituí la Farmacognòsia, avui integrada a l’àrea de Farmacologia. Yàñez exercí el seu càrrec fins poques setmanes abans de la seva mort i fou succeït per Antonio Sánchez-Comendador Pagniucci (Madrid, 1823 - 1888), que es va encarregar llargament de l’ensenyament de la Botànica, però va ser catedràtic de Matèria farmacèutica vegetal.

Al segle XIX trobem a la facultat dues figures rellevants vinculades amb la Botànica, les quals, però, exerciren la docència en disciplines diferents, una d’elles força allunyada de la Botànica. Es tracta de Frederic Trèmols i Borrell (Cadaqués, 1831 - Barcelona, 1900) i Joan Texidor i Cos (Tortellà, 1836 - Barcelona, 1885), catedràtics, respectivament, de Farmàcia quimicoinorgànica i d’Exercicis de determinació i classificació d’objectes de matèria farmacèutica i, principalment, de plantes medicinals. Tots dos van pertànyer a l’anomenada escola botànica catalana moderna, creada pel catedràtic de la Facultat de Ciències de la UB Antoni Cebrià Costa i Cuixart (València, 1817 - Barcelona, 1886), van ser membres actius d’una organització de vida curta però significativa dins de la nostra ciència, la Societat Botànica Barcelonesa, i van fer contribucions interessants al coneixement de la flora del país.

Al tombant del segle XX va ser catedràtic de Botànica de la facultat, de la qual arribà a ser degà, Telesforo de Aranzadi y Unamuno (Bergara, 1860 - Barcelona, 1945). Hi arribà el 1898 i hi restà fins al 1920, any en què va passar a la Facultat de Ciències, on ensenyà Antropologia i Psicologia experimental fins que es va jubilar el 1931. Antropòleg de molt reconegut prestigi, en el camp de la Botànica és digne d’esment que Aranzadi va introduir els estudis de Micologia a la nostra universitat, els quals han tingut continuïtat a la Facultat de Farmàcia fins al darrer pla d’estudis en l’àmbit docent i en la recerca van ser seguits més endavant al nostre laboratori mateix -com esmentarem-, un temps al Laboratori de Microbiologia de la nostra facultat i, sobretot, al Laboratori de Botànica de la Facultat de Biologia de la UB, on aquesta subdisciplina botànica és també ensenyada.

Amb Aranzadi va començar a treballar a la UB el que n’ha estat la màxima figura en Botànica, del qual pràcticament tots els botànics catalans actuals -de la UB o d’altres institucions- ens sentim poc o molt deixebles, hereus o continuadors en algun aspecte: Pius Font i Quer (Lleida, 1888 - Barcelona, 1964). Aquest químic i farmacèutic, que arribà a una graduació molt alta com a farmacèutic militar, fou professor auxiliar de 1917 a 1922 i, a més, encarregat de càtedra arran de la vacant que Aranzadi va deixar, de 1920 a 1922. En aquest darrer any hi hagué unes oposicions a la càtedra (de les quals s’ha parlat molt, com no és rar que passi en aquesta mena de proves), que va guanyar Cayetano Cortés Latorre (Madrid, 1896 - L’Havana, 1966), el qual va exercir el càrrec fins al 1933, en què es traslladà a la càtedra homòloga de Granada. Font, que també s’havia presentat a les oposicions i s’hi va sentir injustament tractat, va deixar la facultat fins que el 1933, amb l’autonomia universitària, va tornar-hi, en ser nomenat professor agregat (el nivell de professorat contractat permanent llavors equivalent al de catedràtic, aquest funcionari). Durant els anys de l’anomenada Universitat Autònoma de Barcelona del temps de la segona República, la Botànica compartia curs amb dues o tres assignatures més i s’ensenyava de dues a quatre hores diàries, dissabtes inclosos, entre teoria i pràctiques. En aquesta època, Font fou l’organitzador de la infraestructura de recerca de la Botànica a Catalunya. Fundà, a partir de la secció de Botànica del Museu de Ciències Naturals, l’Institut Botànic de Barcelona, del qual fou el primer director i l’ideòleg. A la facultat, ultra ser innovador en la docència, va ser pioner -i avançat a l’època, sens dubte- a contractar científics estrangers (concretament dos d’alemanys, l’un -Werner Rothmaler; Sangerhausen, 1908 - Leipzig, 1962- com a recol·lector de plantes i l’altre -Rolf Singer; Schliersee, 1906 - Chicago, 1994- com a professor auxiliar). En l’àmbit docent, va escriure una Iniciació a la Botànica (1938, reeditada el 1979 amb revisions d’Oriol de Bolòs i Capdevila -Olot, 1924 - Barcelona, 2007-, deixeble de Font, i, novament, el 2015, revisada a cura d’un professor de Botànica de la facultat de Biologia, Josep Vigo i Bonada -Ribes de Freser, 1937-, i un de la de Farmàcia, Joan Vallès Xirau -Figueres, 1959-), que volia ser el primer volum d’una col·lecció per a formar un tractat de Botànica en català, que, lamentablement, no va poder tenir continuïtat. Amb Font es formà un dels botànics catalans que han tingut més reconeixement internacional en recerca: Josep Cuatrecasas i Arumí (Camprodon, 1903 - Washington, D.C., 1996), que fou professor auxiliar al nostre laboratori de 1924 a 1931, des de 1932 catedràtic a Madrid i des del 1939 -exiliat- investigador a Colòmbia i els Estats Units. Quan va esclatar la guerra, el juliol de 1936, Font estava fent treball de camp amb estudiants de la nostra facultat i per a tornar va haver de passar d’una zona dominada pels franquistes a la Barcelona republicana, cosa per la qual en acabar la contesa va ser jutjat i acusat de rebel·lió (com hem dit era militar -i, a més, d’idees republicanes i catalanistes-). Condemnat a vuit anys de presó, en va complir dos i en sortir-ne no es va pas poder reincorporar a la universitat. Pro pane lucrando -com ell mateix deia-, va treballar per a l’editorial Labor, on va publicar dos llibres de gran interès: el Diccionario de Botánica (1953) i Plantas medicinales. El Dioscórides renovado (1961), de manera que del tracte desastrós que va tenir almenys se’n van derivar unes obres que, havent tingut nombroses edicions, avui encara són usades arreu del món.

El successor de Font arribà el 1942 -després d’un curt període en què l’ensenyament va ser cobert per qui havia estat professor auxiliar amb el mateix Font, Enric Padró i Tortajada (Barcelona, 1905 - 1992)- i fou Taurino Mariano Losa España (Moradillo de Roa, 1893 - Miranda de Ebro, 1966). En aquella època, la docència de la Botànica -com la de totes les disciplines a la universitat- tornà a cànons més clàssics molt basats en la lliçó magistral, però no pas perquè fos particularment l’estil de Losa, sinó perquè a la universitat del primer franquisme no es podien ni evocar les innovacions pedagògiques del període republicà, bàsicament procedents de la Institució Lliure d’Ensenyament, que el nou règim va tenir especial interès a anorrear. L’ensenyament de la Botànica constava, aleshores, a la nostra facultat, de dues assignatures (bàsicament corresponents a Criptogàmia i Fanerogàmia) de curs sencer. Losa féu contribucions rellevants a la flora vascular i a la Micologia i el 1943 fundà de manera oficial l’herbari de la facultat (conegut internacionalment per la sigla BCF i que el 2001 es va fusionar amb l’herbari de la Facultat de Biologia, BCC, per a formar el del Centre de Documentació de Biodiversitat Vegetal de la UB, BCN). Aquest herbari, a part de les recol·leccions de Losa i els seus col·laboradors, de seguida acollí plantes de Font i Quer i d’altres botànics. Amb els seus homòlegs a les facultats de Farmàcia de Madrid i Granada, Salvador Rivas Goday (Madrid, 1905 - 1981) i José María Muñoz Medina (Granada, 1895 - 1979), Losa va publicar un excel·lent manual de Botànica, Tratado elemental de Botánica descriptiva aplicada (en dos volums, Criptogamia i Fanerogamia, de 1947 i 1949, respectivament, i que van tenir diverses edicions). Losa, que va ser vicedegà de la facultat, va jugar també un paper important (similar al que Font havia exercit a l’etapa republicana) en l’organització de la recerca Botànica a casa nostra, a la UB, és clar, però també en el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) al qual es va vincular l’Institut Botànic de Barcelona (lligat, a més, a l’Ajuntament de Barcelona), essent el primer cap de la secció de Barcelona de l’Institut “Antoni Josep Cavanilles” de Botànica del CSIC. Cal dir que Losa mantingué sempre un tracte cordial amb Font, palesant el respecte i el punt d’admiració que li tenia i procurant que pogués col·laborar tant com la legislació -que l’havia represaliat- permetia en les tasques de recerca (en les de docència ja no va ser mai més possible). Així, Font va poder tenir novament algun vincle oficial -ni que fos feble- amb l’Institut Botànic que ell havia creat i, tot i que realment no el va poder tornar a dirigir, sí que hi influïa i fins i tot en algun document del CSIC hi consta com a cap -que devia ser un tipus de càrrec més aviat honorífic- de 1946 a 1964 en què va morir.

Dos fills de Losa, van col·laborar amb ell al nostre laboratori de Botànica. Prudencio Losa Quintana (Miranda de Ebro, 1934) en va ser professor ajudant de 1963 a 1972, tot i que després no va continuar la carrera com a botànic. I José María Losa Quintana (Miranda de Ebro, 1929) hi va exercir diversos càrrecs (professor ajudant, adjunt, agregat i encarregat de càtedra) entre 1960 i principis de 1972, en què es va integrar a la càtedra que havia guanyat a Santiago de Compostel·la. Un dels col·laboradors importants de Losa i que, com a becari de l’Institut de Biologia Aplicada primer i de l’Institut Botànic a continuació, tingué responsabilitats docents a la nostra facultat (entre 1945 i 1950) fou Pere Montserrat i Recoder (Mataró, 1918 – Jaca, 2017), que s’havia format amb Font i Quer, que treballà amb Losa en l’estudi, entre altres, de la flora d’Andorra i que després passà a l’Instituto Pirenaico de Ecología del CSIC a Jaca, on va ser actiu fins ben poc abans de la seva mort. Una altra deixebla de Font, Creu Casas i Sicart (Barcelona, 1913 - 2007), tingué un paper molt rellevant a la nostra facultat -al costat de Losa- i en la Botànica en general. Entre 1950 i 1967, Casas fou professora ajudant, adjunta i -en jubilar-se Losa- encarregada de càtedra a la Facultat de Farmàcia, de la qual passà el 1967 a la de Biologia de la nostra universitat com a professora agregada. El 1971 obtingué la càtedra de la Facultat de Ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra, on fou la primera catedràtica de Botànica i on organitzà el laboratori, creà l’herbari BCB (el 1972) i constituí un equip de recerca en Briologia, disciplina de la qual fou pionera a Catalunya i en terres ibèriques en general i per la contribució a la qual va gaudir d’un gran prestigi internacional.

La plaça de Losa fou ocupada el 1964 per Salvador Rivas Martínez (Madrid, 1935), que havia estudiat part de la carrera i s’havia llicenciat a la nostra facultat. Tercera generació d’una nissaga de farmacèutics i naturalistes vinculats a la institució universitària, Rivas estigué a Barcelona fins el 1969, any en què es va traslladar a Madrid. La seva estada va coincidir amb un nou pla d’estudis que va reduir la Botànica a una sola assignatura de curs complet, amb el suport d’una d’optativa (les que hem anat esmentant fins ara dels diversos plans eren totes obligatòries), Botànica ecològica. Aquesta darrera assignatura era precisament molt vinculada a la part més rellevant de la recerca de Rivas, que ha estat una figura cabdal en el desenvolupament, en terres ibèriques i també en l’àmbit internacional, de la Fitosociologia o Fitocenologia.

La càtedra deixada per Rivas va estar vacant fins que a principis del 1972 fou coberta per Juan Antonio Seoane Camba (Leiro, 1933 - Barcelona, 2017), el qual l’ha exercida fins que es va jubilar el 2003, havent estat vicedegà de la facultat; després va ser professor emèrit fins al 2009 i va continuar actiu un temps més com a catedràtic jubilat. Pel que fa a la docència, en la seva època al capdavant de la càtedra o de presència com a jubilat s’han esdevingut força canvis. Primer, la continuació d’una Botànica obligatòria de curs sencer complementada amb dues assignatures optatives (Botànica especial i Ecologia) -una més que just abans- en orientacions diferents de la carrera. Més endavant, la reducció de la Botànica obligatòria (també anomenada troncal) a la meitat d’un curs, compensada, almenys en part, per un important augment del nombre d’assignatures opcionals (dividides en optatives i de lliure elecció), que van arribar a ser nou. I finalment, en l’actual pla, el manteniment de l’escassa troncalitat i la dràstica reducció de l’optativitat a dues assignatures, Plantes medicinals, etnobotànica i bioprospecció (a l’ensenyament de Farmàcia) i Plantes d’ús alimentari (al de Ciència i Tecnologia dels Aliments i al de Nutrició Humana i Dietètica). A part d’això, el nostre laboratori participa també en la docència d’assignatures d’Iniciació al treball de laboratori als ensenyaments de Farmàcia i Ciència i Tecnologia dels Aliments i en la de diversos màsters a la nostra facultat i a la de Biologia de la UB. Aquesta activitat -així com qüestions d’innovació docent- pot ser consultada en aquest pàgina web.

Amb Seoane, el nostre laboratori va agafar la forma que ara té; tots els professors i altre personal acadèmic que sortim a la pàgina web de la secció (de la qual aquest text constitueix una breu història, per la qual cosa ja no els anomenem aquí: dos catedràtics, sis professors titulars, dos professors agregats, dos professors emèrits, i diversos col·laboradors científics i investigadors predoctorals) som d’una generació o una altra d’aquesta estructura. Seoane ha fet aportacions reconegudes internacionalment a l’Algologia o Ficologia -disciplina en la qual va formar un equip molt sòlid- i n’ha iniciat la docència i la recerca a la nostra universitat. També va obrir noves línies de recerca -que de seguida van comptar amb la col·laboració d’altres membres del laboratori-, bàsicament les de Palinologia i Biosistemàtica de plantes vasculars (que més endavant ha rebut impulsos significatius en els àmbits de la citogenètica i la filogènia moleculars i de la biologia de la conservació) i va veure com se’n començava encara una altra, la d’Etnobotànica; hom pot trobar informació detallada de totes elles en aquesta pàgina web.

Des del 1843 fins ara s’han escolat gairebé 175 anys -els que fa que la nostra facultat és dins de la UB-, durant els quals, pel que hem pogut documentar fins ara, gairebé 90 persones (des de becaris predoctorals fins a catedràtics) han participat en la docència de la Botànica a la Facultat de Farmàcia barcelonina, alguns durant només un curs acadèmic i d’altres al llarg de ben bé 40 anys. Si, a més, pensem en les persones que hi han fet tesis doctorals o de llicenciatura, treballs de màster i altres menes d’activitats de recerca sense participar en tasques docents, la xifra de persones vinculades al nostre laboratori ultrapassa molt llargament el centenar. Esperem que d’aquí 50 o 100 anys algú reprendrà aquesta glossa històrica i podrà dir que la Botànica i el seu laboratori, amb les persones que llavors el constitueixin, tenen una presència digna (i, tant de bo, superior a l’actual) en l’ensenyament i la investigació a la nostra facultat.