Parets escarpades de difícil accés, alts penya-segats que s’enfilen a precipicis i una gran riquesa de comunitats endèmiques que habiten als cims perfilen el paisatge més característic dels tepuis, uns autèntics laboratoris naturals per estudiar l’origen i l’evolució de les biotes i els ecosistemes neotropicals.
Aquests ecosistemes tan particulars, que van inspirar el conegut món perdut de l’escriptor Sir Arthur Conan Doyle, són també l’eix del llibre Biodiversity of Pantepui. The Pristine “Lost World” of the Neotropical Guiana Highlands (Elsevier-Academic Press), publicat ara en una edició dirigida per Teresa Vegas-Vilarrúbia, de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona (UB), i Valentí Rull, de l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera (ICTJA-CSIC). Els altres autors de la publicació són els experts Otto Huber, del Museu de Ciències Naturals de Tirol del Sud (Itàlia), i Josefa Celsa Señaris, del Museu d’Història Natural La Salle de Caracas (Veneçuela).
Pantepui, un món encara desconegut per a la comunitat científica
El nou volum recull per primer cop els coneixements més actuals sobre la biota i l’origen i evolució d’aquestes regions biogeogràfiques —el Pantepui— de l’escut de la Guaiana. Aquest immens escut geològic de l’Amèrica del Sud, que s’estén entre Veneçuela, la Guaiana i el Brasil, era considerat tradicionalment com un dels pocs ambients inalterats del planeta.
«L'objectiu més important del llibre és recopilar els patrons biogeogràfics de la diversitat i de l’endemisme de Pantepui», explica Valentí Rull. «Fins ara, cada expert anava publicant en revistes especialitzades —de vegades, amb molt poca o nul·la difusió internacional— les seves descobertes sobre el grup específic d'organismes».
Ara, el nou llibre aplega tot el coneixement existent i les anàlisis des del punt de vista geogràfic, ecològic i evolutiu. «Pantepui és un escenari clau per explicar i entendre les causes que provoquen els anomenats gradients latitudinals de biodiversitat», continua Rull. «Aquests gradients s'expressen amb valors d’una elevada diversitat biològica en els tròpics, que va disminuint en direcció als pols dels planeta. En conclusió, aquesta regió ofereix una de les poques oportunitats reals per estudiar aquest patró general i esbrinar quins són els factors ambientals naturals, els processos evolutius i els mecanismes ecològics que han generat l'elevada biodiversitat tropical».
La biodiversitat dels cims de l’escut de la Guaiana, en perill
La nova publicació també analitza les amenaces principals per preservar la biodiversitat de Pantepui, una immensa regió amb ecosistemes de valor excepcional per a la comunitat científica. Tal com explica la professora Teresa Vegas-Vilarrúbia, del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la UB, «la inexistència d'estudis específics sobre els requeriments ecològics de les espècies de Pantepui i la seva capacitat d'adaptació, els impediments burocràtics per fer recerca in situ en els cims dels tepuis, i la manca d'una gestió adequada per a la conservació són factors que dificulten el progrés del coneixement sobre aquestes regions neotropicals».
L’escalfament global és també una de les grans amenaces per a la conservació de la biodiversitat de Pantepui. «Els seus efectes podrien ser devastadors per a les espècies endèmiques que habiten en els cims dels tepuis i que no poden migrar a zones més altes», detalla la professora Vegas-Vilarrúbia.
«Segons les prediccions climàtiques de l'IPCC —continua Vegas-Vilarrúbia—, es calcula que un 22 % de les espècies endèmiques de Pantepui —que no es troben enlloc més del planeta— podrien haver perdut el seu hàbitat cap al 2050, un valor que podria pujar al 49 % a finals de segle. Això implicaria, al capdavall, la seva extinció definitiva a escala global. És urgent enfocar els futurs estudis per conèixer millor l’autoecologia de les espècies més amenaçades. Només així es podrà apostar per mesures de conservació ben fonamentades amb garanties d'èxit».
«L’escalfament global no només es fa més intens, també s'accelera, però les accions decisives de resposta per part dels governs i les grans corporacions energètiques són febles, van amb retard. Les oportunitats per poder actuar s'acaben», conclou la professora Vegas-Vilarrúbia.
