Notícies | 26-04-2019
Quan arriba l’hivern, les poblacions de l’escuraflascons becfí del paleàrtic occidental migren cap a dos destins ben allunyats: l’oceà Pacífic o el mar d’Aràbia, tot seguint una estratègia de divisió migratòria excepcional que no s’havia descrit en aquesta àrea geogràfica. Una part de les poblacions d’aus —les que crien a Groenlàndia, Islàndia i les illes britàniques— travessen més de 10.000 quilòmetres fins a arribar a l’oceà Pacífic, mentre que les poblacions d’Escandinàvia i de Rússia posen rumb cap al mar d’Aràbia, a l’oceà Índic, a més de 6.000 quilòmetres de l’àrea de cria.
Aquest comportament migratori tan particular de l’escuraflascons becfí es detalla ara per primer cop en un article publicat a la revista Frontiers in Ecology and Evolution en el qual participen els investigadors Raül Ramos i Jacob González-Solís, de la Facultat de Biologia i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la UB (IRBio).
Una espècie hivernant poc freqüent a la península Ibèrica
L’escuraflascons becfí (Phalaropus lobatus) és una au migratòria de la família dels falaropòdids que sol habitar la tundra i les altes latituds polars durant l’època de reproducció. Aquestes petites aus limícoles passen bona part del seu cicle anual —sobretot el període d’hivernada— a mar obert, i per això es consideren com a pelàgiques. Durant la ruta migratòria posterior a la cria —de l’agost al setembre—, aquesta espècie es pot albirar de manera ocasional en àrees peninsulars com ara el delta de l’Ebre o la costa atlàntica i cantàbrica.
En el nou treball, liderat per l’expert Rob S. A. van Bemmelen, de la Universitat de Wageningen (Països Baixos), l’equip de la UB-IRBio ha col·laborat en la col·locació de geolocalitzadors —aparells per seguir les migracions de llarga distància— en diferents localitats de cria, així com en la modelització de l’hàbitat de les diferents poblacions i l’estudi de l’ecologia de les aus marines. Els resultats mostren l’existència d’una divisòria migratòria amb dues poblacions molt ben definides, però relativament pròximes, en la geografia del paleàrtic occidental.
«En concret, les poblacions de l'Atlàntic nord i les de Fennoscàndia passen l’hivern en dues àrees geogràfiques ben allunyades entre si i amb condicions ambientals molt diferenciades (clima, recursos naturals, etc.), que estan determinades per la zona d’hivernada», detalla Raül Ramos, investigador Ramón y Cajal del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la UB i de l’IRBio.
«Els escuraflascons de les poblacions de l'Atlàntic nord fan més parades migratòries fins a l’oceà Pacífic —cobreixen quasi el doble de distància— i migren a més velocitat que els de Fennoscàndia», continua. «També presenten ales proporcionalment més llargues, una característica morfològica que podria explicar-se per les diferències en el patró migratori entre les dues poblacions d’aus».
