Reintroduir espècies en nous hàbitats naturals és una estratègia que ajuda a evitar l’extinció de les més amenaçades. No obstant això, és un procés condicionat per múltiples factors no gaire explorats en la bibliografia científica, i la taxa d’èxit global encara és molt baixa.
Un estudi coordinat per l’Equip de Biologia de la Conservació de la UB i l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) ha analitzat l’eficàcia de les estratègies de reintroducció de l’àliga perdiguera a l’illa de Mallorca. El treball aporta nou coneixement científic en ecologia global per incrementar les opcions d’èxit dels programes de reintroducció amb la màxima eficiència econòmica. Hi han col·laborat el Govern de les Illes Balears i el Consorci de Recuperació de la Fauna de les Illes Balears (COFIB) en el marc del projecte europeu LIFE Bonelli.
L’àliga perdiguera: de la desaparició a la reintroducció a Mallorca
L’àliga perdiguera (Aquila fasciata) és una rapinyaire emblemàtica de la Mediterrània que està en declivi en àrees del centre i del nord de la península Ibèrica. A l’illa de Mallorca, va desaparèixer a la dècada dels setanta a conseqüència d’una intensa persecució humana, tot i ser una espècie clau en el medi natural com a depredador d’aus i mamífers i com a control de l’equilibri de l’ecosistema.
El 2011, el Govern de les Illes Balears, amb el suport del projecte LIFE, va iniciar el procés de reintroducció d’aquesta àliga a Mallorca. Des de l’inici, el pla ha tingut la col·laboració científica del Grup de Biologia de la Conservació de la UB i l’IRBio, un equip que ha elaborat les anàlisis demogràfiques per validar les estratègies més eficients en el pla de reintroducció. La iniciativa ha estat tot un èxit i es calcula que avui dia hi ha prop de quaranta àligues, entre les quals hi ha nou parelles reproductores.
L’estudi, publicat a la revista Animal Conservation, de la Societat Zoològica de Londres, examina l’eficàcia a escala demogràfica i econòmica de les diferents estratègies basades en l’alliberament d’aus de diferents edats i orígens, és a dir, provinents de la captivitat o nascudes en llibertat. Mitjançant un balanç cost-benefici, amb indicadors biològics i econòmics, els experts han comparat tres metodologies: la cria d’àligues en captivitat i el posterior alliberament al medi dels espècimens joves (CaptHack), l’alliberament d’exemplars joves nascuts en la natura i després translocats (NestHack), i l’alliberament d’àligues no juvenils procedents de centres de rehabilitació (WildTrans).
«L’èxit de la reintroducció d’espècies amenaçades al medi natural depèn de diversos factors, com ara la quantitat i l’edat dels individus reintroduïts, la qualitat de l’hàbitat de destinació, els mètodes de reintroducció emprats, l’origen dels individus reintroduïts i, òbviament, les característiques biològiques i ecològiques de cada espècie», explica el professor Joan Real, cap de l’Equip de Biologia de la Conservació de la UB.
Per què alliberar àligues no juvenils és el model més efectiu?
El sistema d’alliberament d’àligues no juvenils (WildTrans) seria l’estratègia més reeixida en la reintroducció de l’àliga perdiguera a Mallorca. «Aquest sistema permet alliberar individus madurs sexualment, o gairebé madurs, i més experimentats. Això facilita que es reprodueixin i facin créixer la població més ràpidament en els primers anys de la reintroducció, que és el període més crític d’una reintroducció», precisa Jaume Badia-Boher, membre del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals UB i primer autor de l’article.
En comparació amb la resta d’alternatives testades, l’alliberament d’exemplars no juvenils també és l’estratègia més econòmica en termes de recursos econòmics i humans. A més, és l’única opció que garanteix la persistència de la població d’àligues a llarg termini en els contextos de limitació de recursos logístics avaluats.
L’entorn illenc de Mallorca també podria haver afavorit els resultats d’aquesta estratègia. «La barrera natural del mar, en aquest cas, podria haver limitat la tendència de les àligues alliberades de retornar a les poblacions d’origen, un fet que es pot donar en espècies amb una alta capacitat de dispersió», indica el professor Antonio Hernández-Matías (UB-IRBio).
Una espècie amenaçada per l’acció humana
A més dels factors esmentats, a la complexa equació per assolir una reintroducció reeixida també cal incloure un bon coneixement sobre la biologia i l’ecologia de l’espècie, a més de l’experiència en gestió i la disponibilitat de recursos per criar amb èxit animals en captivitat i alliberar-los posteriorment.
Com la majoria de rapinyaires diürnes, aquestes aus assoleixen la maduresa sexual relativament tard i fan postes de pocs ous (entre un i dos polls per parella i any). La baixa productivitat anual de polls fa que les poblacions salvatges i les reintroduïdes —amb un nombre molt reduït d’individus— tinguin un creixement molt lent.
Com a conseqüència, les poblacions de rapinyaires són molt sensibles a impactes naturals o humans. «Tots aquests factors fan dels rapinyaires un dels grups animals més amenaçats del món. Per això, per poder assolir resultats positius, les reintroduccions d’aquestes espècies exigeixen anys d’esforços, persistència i alliberaments sostinguts al llarg del temps», detallen els autors.
La mortalitat causada per l’acció humana —accidents amb les línies elèctriques, persecució, enverinaments accidentals o provocats, etc.— dificulta encara més les possibilitats de supervivència de les àligues reintroduïdes en el medi. «Per això, abans de reintroduir una espècie, cal avaluar acuradament si les condicions són adequades, la qual cosa pot requerir l’aplicació de mesures que disminueixin la magnitud d’aquestes fonts de perill causades per l’home», alerta l’equip.
Conservar i protegir la biodiversitat com a acció prioritària
La biodiversitat es redueix dia a dia en diferents punts de tot el planeta. En aquest context de crisi biològica, millorar els hàbitats naturals és la primera estratègia per conservar la biodiversitat. Com a condició prèvia, però, cal eliminar els factors que afecten la viabilitat de les espècies (causes de mortalitat, disponibilitat d’aliment, etc.).
L’alliberament d’animals en un nou entorn és una metodologia de conservació ex situ que caldria aplicar només quan no existeixen alternatives in situ per protegir la biodiversitat. Aquesta solució mediambiental exigeix complir diversos requisits abans de posar-la en pràctica. Entre aquests, que l’espècie en qüestió s’hagi extingit a l’àrea on habitava originalment i que el procés de reintroducció no alteri o posi en perill les espècies autòctones o els processos ecològics clau.
Un dels factors que dificulta la valoració dels plans de reintroducció d’espècies és la falta de programes de seguiment a llarg termini de les poblacions reintroduïdes. Impulsar aquests estudis serà decisiu per conèixer la dinàmica poblacional dels nous individus, avaluar l’efectivitat de les mesures preses i determinar els components decisius en l’èxit o el fracàs de les reintroduccions d’espècies en diferents escenaris.
L’estudi publicat a la revista Animal Conservation aporta una perspectiva inèdita en un àmbit de l’ecologia en què encara hi ha pocs estudis en el medi natural. «Basant-nos en els nostres resultats, considerem que aquesta estratègia podria ser més efectiva en espècies en què la cria en captivitat sigui molt costosa, i en illes o en espècies sense alta capacitat de dispersió. Així i tot, la recerca és escassa en aquest àmbit i la ciència s’hauria de dirigir a respondre aquestes preguntes», conclouen els autors.
Article de referència:
Badia-Boher, J.; Hernández-Matías, A.; Viada, C.; Real, J. «Raptor reintroductions: Cost-effective alternatives to captive breeding». Animal Conservation, juliol de 2021. Doi: 10.1111/acv.12729
