Evitar nous episodis d’introducció de gambúsia i eradicar-ne les poblacions existents són les accions més efectives per controlar la dispersió d’aquest peix exòtic en basses i estanys, segons un estudi publicat a la revista Science of the Total Environment. Ni la presència de depredadors ni la degradació de la qualitat de l’aigua i de l’hàbitat natural posen en perill aquesta espècie invasora, originària de la costa atlàntica d’Amèrica del Nord, que competeix i desplaça les espècies autòctones.
El nou treball, dut a terme en ecosistemes aquàtics pròxims a entorns urbans de la província de Barcelona, està signat pels experts Oriol Cano Rocabayera, Adolfo de Sostoa, Lluís Coll i Alberto Maceda, de la Facultat de Biologia i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la UB (IRBio).
Una espècie exòtica que amenaça els peixos autòctons
La gambúsia (Gambusia holbrooki) és un voraç peix exòtic que ha estat considerat com una de les cent espècies invasores més perilloses a escala global segons la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN). Va ser introduïda a Espanya el 1921 per al control biològic dels mosquits —vectors de malalties com la malària— i avui en dia està inclosa en els catàlegs d’espècies exòtiques invasores del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació i de les comunitats autònomes.
És abundant, sobretot, a l’est i el sud-oest peninsular, la costa mediterrània i la conca de l’Ebre. En general, es troba en hàbitats aquàtics amb aigües càlides, amb cabal baix o nul i poca fondària —en general, en aiguamolls i a la part baixa dels rius—, i també en zones d’alta activitat agrícola o àrees periurbanes afectades per la contaminació. En l’àmbit peninsular, és un competitiu depredador que ha desplaçat espècies natives com ara el fartet mediterrani (Aphanius iberus), el samaruc (Valencia hispanica), el fartet atlàntic (Aphanius baeticus) i l’espinós (Gasterosteus aculeatus), a més d’amfibis i invertebrats.
Gambúsia: estratègies per sobreviure en condicions adverses
L’alta fecunditat, la precocitat sexual, la gran tolerància a la contaminació ambiental i la superioritat competitiva de la gambúsia sobre les espècies natives «són factors que dificulten el control d’aquesta espècie si les úniques estratègies per preservar la biodiversitat de l’ecosistema fluvial es basen en la millora de la qualitat de l’aigua o de l’hàbitat natural», argumenta l’investigador Oriol Cano Rocabayera, primer autor de l’article i membre del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals.
«En el cas que algunes poques gambúsies puguin introduir-se en un hàbitat nou, o bé quan en queden pocs exemplars després d’una acció de control per intentar eliminar-ne la població, aquesta espècie exòtica és capaç d’incrementar la taxa de fecunditat per compensar el desequilibri poblacional. En canvi, si la població de gambúsies és estable i abundant, baixa la fecunditat però els nounats neixen més grans i en teoria amb més possibilitats de sobreviure», explica Cano.
Els canvis en el règim hídric —construcció de preses, canalitzacions, etc.— afavoreixen la presència de certes espècies exòtiques com la gambúsia, que prefereixen aigües amb poc cabal. En general, la restauració del règim hidrològic sol ser la millor estratègia per controlar les espècies invasores. «Ara bé —alerta l’investigador—, prevenir noves introduccions d’exemplars i eliminar les poblacions de gambúsia en els ecosistemes on sigui viable són les accions de control més efectives. No obstant això, la seva mida petita, el gran ventall de toleràncies, l’àmplia dieta i la gran connectivitat dels sistemes aquàtics fa molt difícil i costós controlar-la i, encara més, erradicar-la».
El nou estudi revela que els hàbitats amb vegetació aquàtica abundant (per exemple, basses naturalitzades) i els entorns més ben preservats potencien la condició física de les gambúsies. Així doncs, la complexitat de l’hàbitat és un factor que proporciona més abundància de preses i de refugi contra l’atac de depredadors. «També és ben coneguda la dificultat de supervivència de les gambúsies en aigües amb salinitat alta, que són en gran mesura l’hàbitat natural on s’ha quedat restringit el fartet», recorda Cano Rocabayera.
El perill d’alliberar animals exòtics al medi natural
La distribució mundial d’aquesta espècie invasora, que es troba a tots els continents a excepció de l’Antàrtida, es relaciona amb les àrees on va ser introduïda fa un segle per al control biològic dels mosquits transmissors de malalties (paludisme, febre groga, etc.). Així doncs, els brots més recents de malalties tropicals transmeses via mosquits (febre del Zika, chikungunya o dengue) fan imprescindible extremar la vigilància sobre els efectes de la introducció d’aquests peixos exòtics en la fauna autòctona, especialment en regions tropicals amb una alta biodiversitat.
En paraules dels autors de l’estudi, «caldria aplicar les mesures de control més efectives sobre les masses d’aigua més petites, és a dir, en els hàbitats on es podria garantir la completa destrucció de la població. En paral·lel, també caldria conscienciar la població del perill d’alliberar animals exòtics al medi natural».
