Els boscos meridionals de roure de fulla petita són els hàbitats amb un grau més alt d’endemisme d’aranyes a la península Ibèrica, segons revela un article publicat a la revista Biodiversity and Conservation. El treball analitza els factors que afecten els patrons de biodiversitat de les comunitats d’aranyes a la xarxa de parcs nacionals al país, i constata el paper dels factors ambientals en la distribució de la biodiversitat d’aquest grup faunístic en territori peninsular.
La recerca està dirigida pel professor Miquel Arnedo, de la Facultat de Biologia i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la UB (IRBio), i també hi participen Luis Carlos Crespo, Marc Domènec i Carles Ribera (UB-IRBio), Jagoba Malumbres-Olarte i Pedro Cardoso, de la Universitat de les Açores (Portugal), i Jordi Moya-Laraño, de l’Estació Experimental de Zones Àrides d’Almeria (EEZA-CSIC).
Aranyes ibèriques: com es distribueixen pel territori peninsular?
Encara hi ha moltes incògnites sobre la biologia i l’ecologia de les comunitats d’aranyes ibèriques, un grup faunístic amb un rol fonamental en els ecosistemes naturals. Es calcula que avui dia hi ha més de 1.400 espècies d’aranyes en territori peninsular, que té una gran diversitat climàtica i d’hàbitats naturals. En alguns casos, són espècies amb una distribució limitada —endemismes regionals o locals— i això explicaria els canvis observats entre les comunitats de diferents àrees.
El nou treball se centra en l’estudi de les comunitats d’aranyes als parcs nacionals d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, Ordesa i Mont Perdut, Picos de Europa, Monfragüe, Cabañeros i Sierra Nevada. En concret, s’han estudiat les comunitats d’aranyes —un total de 20.551 espècimens de 375 espècies— de diferents tipus de rouredes (Quercus spp) àmpliament distribuïdes per la Península, com ara les que inclouen el roure de fulla grossa (Quercus petraea), el roure de fulla petita (Quercus faginea) o el roure reboll (Quercus pyrenaica).
«Els resultats revelen que els boscos de roure de fulla petita (Q. faginea) són els que mostren un major nombre d’espècies d’aranyes, probablement a causa dels efectes combinats de l’estructura física de l’hàbitat i les condicions climàtiques», detalla Miquel Arnedo, professor del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals.
L’estudi també confirma els resultats de treballs previs que apunten a una disminució del nombre d’espècies en els ecosistemes boscosos del sud, causada per la reducció en la connectivitat dels ecosistemes envers la resta del continent europeu. «Tanmateix, suggerim que aquests canvis en el nombre d’espècies podrien ser el resultat d’interaccions més complexes entre la posició geogràfica, l’hàbitat i el clima local. Això faria possible, per exemple, trobar comunitats d’aranyes al parc nacional de Cabañeros (Castella-la Manxa) amb un nombre més elevat d’espècies que als Picos de Europa (Astúries)», apunta Arnedo.
Clima, geografia i endemismes en les aranyes ibèriques
Una altra aportació rellevant del treball és la identificació d’un patró que relaciona l’augment del grau d’endemisme a les comunitats d’aranyes amb l’increment de la temperatura i la disminució de la precipitació anual, que són característiques típiques del clima mediterrani.
«Les comunitats d’aranyes en zones mediterrànies sembla que són més endèmiques —quan considerem les distribucions de totes les espècies de cada comunitat— i, a més, contenen un major nombre d’espècies exclusivament ibèriques», detalla l’expert Jagoba Malumbres-Olarte, primer signant de l’article.
Hi ha grups d’aranyes que mostren un grau d’endemisme superior a d’altres en funció de certes característiques ecològiques, apunten els autors. «En aquest cas, hem constatat que les aranyes que es dispersen més freqüentment a través de l’aire fent servir fils de seda com a paracaigudes (en anglès, ballooning) presenten una distribució geogràfica mes extensa i, per tant, són menys endèmiques». Aquest seria el cas d’algunes espècies de la família Linyphiidae, assenyalen els investigadors.
Les aranyes, indicadors de la qualitat mediambiental
Fins avui, les aranyes s’han emprat poc com a bioindicadors, malgrat el seu valor ecològic. Aquest treball obre noves perspectives en aquest àmbit de l’ecologia, i planteja que la presència i l’abundància de famílies d’aranyes amb nivells alts d’endemisme —per exemple, les famílies Oonopidae, Dysderidae, Zodariidae i Sparassidae— podrien ser emprades per investigadors o gestors com a indicadors de les singularitats o qualitats ecològiques d’algunes àrees naturals.
«En les comunitats estudiades en el treball, aquestes famílies són les que mostren els nivells més alts d’endemisme. Si tenim en compte la dificultat d’identificar certes espècies ibèriques i l’alta probabilitat de trobar espècies no descrites, l’opció d’emprar les famílies d’aranyes —i no les espècies— podria facilitar l’ús de les aranyes com a indicadors ecològics o de conservació», indiquen els autors.
Millorar les estratègies de conservació de la biodiversitat
La falta d’experts capaços d’identificar i descriure espècies d’aranyes i la gran diversitat del grup faunístic són factors que dificulten el progrés del coneixement sobre l’ecologia de les comunitats ibèriques d’aranyes, i per extensió, de molts altres grups d’artròpodes. Ampliar els coneixements sobre la biodiversitat de la fauna aracnològica peninsular exigeix impulsar programes de monitorització i fer un seguiment regular dels canvis temporals en les comunitats.
En aquest context, l’article publicat a la revista Biodiversity and Conservation aporta informació nova per millorar la conservació i la gestió dels parcs nacionals i de les àrees protegides en general. D’una banda, revela noves dades sobre el nombre i la composició d’espècies a les comunitats dels parcs nacionals, una informació que permet establir una referència per a futurs plans de monitorització. De l’altra, identifica els grups més rellevants segons el grau d’endemisme, és a dir, els de valor potencialment alt per a la conservació.
«Finalment, el nostre treball també constata que els diferents hàbitats que es troben dins d’una mateixa àrea o parc poden tenir un valor diferencial en termes de conservació i d’interès científic, i en conseqüència, podrien ser objecte de diferents nivells de priorització en les accions de conservació», conclouen els investigadors.
