La història de la caça comercial a l’Atlàntic del cetaci més gran del planeta
El Grup de Recerca Consolidat de Grans Vertebrats Marins de la UB analitza el fons documental de la caça comercial de la balena blava durant el segle XX a la franja temperada de l’Atlàntic i les costes peninsulars.
Es calcula que la població actual de balenes blaves a la vessant oriental de l’Atlàntic nord es troba entre els 4.000 i els 5.000 exemplars.
Amb un pes equivalent al de 2.000 persones, la balena blava és l’animal més gran que ha existit mai. No és d’estranyar que aquest cetaci fos l’espècie més perseguida per la seva mida corporal i el seu rendiment econòmic quan la pesca balenera moderna va arrencar, a mitjans del segle xix. Les primeres captures, al nord de Noruega, es van estendre aviat a altres àrees marines, i en poques dècades a l’Atlàntic nord van capturar-se més de 15.000 exemplars. A principis del segle xx, les poblacions de balena blava, que ja eren relativament petites, es van desplomar a la majoria de zones de l’oceà Atlàntic nord, i l’espècie va ser substituïda pel rorqual com a principal objectiu comercial dels vaixells baleners.
Aquestes són part de les conclusions de l’article publicat a la revista Scientific Reports i signat pels experts Àlex Aguilar i Assumpció Borrell, de la Facultat de Biologia i l’Institut de Recerca de Biodiversitat (IRBio) de la UB. El treball recopila la informació disponible de captures de balena blava durant el segle xx a la franja temperada de l’Atlàntic nord, una regió oceànica en què les captures van continuar fins al 1979 tot i la protecció de l’espècie, iniciada el 1954.
La balena blava, el gegant dels mars encara en perill
La balena blava (Balaenoptera musculus) és el més gran dels cetacis —pot arribar a superar els 30 metres i les 190 tones— i pertany al grup dels misticets, balenes amb barbes. És una balena migradora de grans distàncies, es nodreix sobretot de krill i de peixos petits, i està catalogada com a espècie amenaçada a la Llista Vermella de la Unió Internacional de Conservació de la Natura (UICN).
El nou treball analitza la documentació interna de l’activitat balenera (quaderns de bitàcola dels vaixells caçadors, documentació interna de les companyies, etc.) que va tenir lloc a les aigües temperades de l’Atlàntic nord durant el període 1921-1985. Aquesta informació és contrastada amb les dades aportades per estudis científics i informes d’inspecció de pesca pertanyents als anys 1981-1987. Les estadístiques oficials sobre captures baleneres, fins ara les úniques fonts d’informació disponibles, «sovint estaven falsejades i amagaven prop de la meitat de les captures», detalla el catedràtic Àlex Aguilar, cap del Grup de Recerca Consolidat de Grans Vertebrats Marins de la UB.
Les dades indiquen un total de 61 captures de balenes blaves en 55 anys (1,12 individus per any), la meitat de les quals mai no es van declarar. En concret, les dades de la dècada de 1950 revelen captures d’alguns rorquals comuns (Balaenoptera physalus) de grans dimensions, «però no està clar si això es correspon amb una identificació errònia de l’espècie o bé amb errades en les mesures dels espècimens, de manera que no es pot descartar que el nombre real de balenes blaves capturades fos lleugerament superior al nombre estimat», apunta la professora Assumpció Borrell, del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals i de l’IRBio.
Quan les primeres factories modernes van començar a operar a la península Ibèrica, el 1921, la balena blava era una espècie rara i l’explotació es va centrar en el rorqual comú, una balena més petita però més abundant. «Això no evitava, però, que quan els arponers trobaven alguna balena blava també la pesquessin. De fet, la darrera balena blava que es va pescar al món va ser capturada el 1979 per una empresa espanyola, Industria Ballenera SA, en aigües de Galícia», apunta Aguilar.
La longitud mitjana de les balenes blaves capturades en aigües peninsulars, la majoria juvenils, era inferior a la dels exemplars de latituds més altes. «Aquestes dades indicarien una estratificació geogràfica de la població, amb una proporció més gran d’exemplars immadurs a les aigües temperades i la població adulta desplaçada cap a latituds més elevades i aigües més fredes», indiquen els autors.
De l’explotació a gran escala a la captura sostenible
Durant el segle xx va haver-hi dos períodes ben diferenciats en la pesca de balenes a les costes atlàntiques. Als anys vint —en plena expansió de les empreses noruegues—, la pesca va ser a gran escala, amb nombrosos vaixells i factories terrestres i flotants. El resultat va ser insostenible i va desembocar en una forta reducció de les poblacions de balena blava.
En una segona fase, dels anys quaranta al 1985, l’explotació va ser molt més moderada, amb només factories terrestres i un nombre modest de vaixells caçadors. Tot i que la Comissió Balenera Internacional (CBI) va regular la protecció de l’espècie el 1954, en aquella època Espanya encara no n’era membre i les captures de balenes blaves van continuar al país fins al 1979. Un cop la Comissió va regular les operacions a Espanya, amb quotes de captura i inspeccions de pesca, les operacions van ser plenament sostenibles. La moratòria en la captura comercial de balenes, que va entrar en vigor el 1986 —i que va ser acceptada per Espanya—, va posar punt final a sis dècades d’intensa explotació.
La població actual de balenes supera el miler d’exemplars a l’Atlàntic sud, mentre que a la vessant oriental de l’Atlàntic nord s’estima que hi ha entre 4.000 i 5.000 exemplars. «El factor més determinant en la recuperació de l’espècie al litoral peninsular ha estat la protecció. La recuperació va ser lenta al principi —el nombre d’exemplars era molt reduït—, però a la darrera dècada i mitja l’augment poblacional de la balena blava ja és visible, per exemple en aigües de Galícia», subratlla Aguilar.
En l’actualitat, la pesca ha deixat de ser un problema per a la conservació de les balenes. Les poblacions que encara s’exploten a Noruega, el Japó, Islàndia, els Estats Units o Rússia es troben a nivells saludables i les xifres de captura estan clarament per sota de la taxa de reposició d’individus. «No obstant això, hi ha altres factors que semblen més alarmants. A la Mediterrània, per exemple, les morts de balenes per col·lisions amb vaixells són massa freqüents. Les conseqüències del canvi climàtic també són preocupants, tot i que no està ben clar si realment tindrà un efecte negatiu, i inclús alguns estudis apunten que podria afavorir certes espècies», indiquen els autors.
A banda de l’aspecte econòmic, la caça comercial de balenes també ha deixat una profunda empremta històrica i arquitectònica en alguns països. En el cas d’Espanya, les accions d’algunes administracions per catalogar les factories baleneres com a béns patrimonials no han evitat el deteriorament de molts equipaments, avui dia desapareguts o convertits en runes o ferralla.
«En aquest sentit, la diferència amb altres països de tradició balenera és notable. Només cal pensar en el cas de l’IBSA I, el darrer vaixell caçador espanyol, amb 48 metres d’eslora. El 1989 va ser adquirit pel Museu de Sandefjord (Noruega) per un valor de 1.000 pessetes (6 euros) quan anava a ser desballestat. Avui té el nom de Southern Actor i és el principal atractiu d’aquest museu», clou Àlex Aguilar.
Article de referència:
Aguilar, A.; Borrell, A. «Unreported catches, impact of whaling and current status of bluewhales in the South European Atlantic Shelf». Scientific Reports, març de 2022. Doi: 10.1038/s41598-022-09570-6
