El documental “L’home que estimava els llibres” ret homenatge a l’antropòleg J.R. Llobera

Publicat el dia 23 març, 2015

El passat dimecres 18 de març l’Aula Magna de la Facultat va acollir la presentació del documental “L’home que estimava els llibres”, dirigit per Roger Canals en homenatge a la vida i la obra de l’antropòleg Josep Ramon Llobera (1939- 2010). Aquesta va córrer a càrrec Xavier Roigé, degà de la Facultat; Joan Bestard, antropòleg i amic de la família;  l’antropòloga Ann MacLarnon, antropòloga i esposa de Llobera, i el mateix director; els qui varen pronunciar unes emotives paraules en la seva memòria abans de donar pas a la projecció del documental, una delicada etnografia audiovisual que mitjançant diversos testimonis – de familiars, amics, col·legues, veïns…-, documents i objectes personals dibuixa el perfil intel·lectual i humà de Llobera. El film presta especial atenció als llibres que l’antropòleg català va atresorar en la seva biblioteca, desvetllant la forma en que la seva disposició al llarg de les prestatgeries revela l’arquitectura del pensament de Llobera. Però a més de resseguir la seva petjada humana i intel·lectual, L’home que estimava els llibres és una pel·lícula que parla sobre l’antropologia, ja que a través de les qüestions que va abordar Llobera a la seva obra el film mostra els debats metodològics sobre la disciplina en un moment determinat de la història. És el cas del treball de camp i l’etnografia, considerats com les eines antropològiques per excel·lència, la necessitat dels quals Llobera va qüestionar. I és que segons va afirmar Canals, “l’adjectiu que millor el defineix és el de ‘provocador”.

La idea de la pel·lícula, va relatar Anne McLarnon, va sorgir d’una observació de Joan Bestard sobre la biblioteca de Llobera a la seva casa de Londres, ciutat on es va traslladar al 1969 i on va viure i donar classes fins la seva mort al 2010, un any en què Anne recorda que va nevar a Londres. “Es tractava d’una biblioteca molt ben organitzada, per temes, autors… i la proximitat entre ells deixava entreveure els pensaments d’en Josep”, va descriure la que va ser la dona de Llobera durant més de 20 anys i que s’ha encarregat de que aquesta biblioteca on hi va passar tant de temps romangui intacta. L’estiu següent, Aina, filla de Joan, proposava fer un vídeo sobre el tema: “Com es pot conèixer a algú a través de la seva biblioteca?”. Respecte al resultat final, MacLarnon va afirmar que “ha captat dimensions de la seva persona que ni tan sols jo coneixia, el que demostra el poder de l’antropologia visual i la sensibilitat del director”.

Per la seva banda, Joan Bestard va parlar de la importància de la obra de Llobera, l’obra del qual “ha  influenciat en tota una generació d’antropòlegs”, tot  ressaltant el seu treball sobre de sociologia històrica del nacionalisme, a partir de la qual es varen desenvolupar multitud d’articles “que també haguessin pogut formar part de l’homenatge a Josep Ramon”. I per il·lustrar fins a quin punt el seu amic i company era un apassionat dels llibres, va detallar el fet que “va decidir viure al barri de Bloomsbury perquè hi havien biblioteques i moltes llibreries”. En relació al documental, Bestard va explicar que “el que s’ha volgut expressar és la relació de Josep Ramon amb els llibres i amb les persones a través dels llibres”, una relació que anava més enllà de la pura formació. La biblioteca com microcosmos, i la lectura com un estat híbrid, amb un doble efecte que Llobera sempre va buscar: “llegir és un acte individual, gairebé meditatiu, que per una altra part et connecta amb el món i amb les altres persones, ja que tot el que llegeixes ho comparteixes”.

“Quan un intel·lectual ens deixa una biblioteca, allà es veu la persona”, va concloure Bestard, fent referència a la idea de la dimensió subjectiva dels objectes -molt palesa al documental- que Marcel Mauss va desenvolupar en el seu cèlebre “Assaig sobre el don”, de forma que la cultura material és una extensió de la persona. Una persona que com descriu la tradició Durkheimiana de la que Llobera era hereu, no es pot situar sinó a la intersecció de les seves relacions amb els altres.

R. Frasquet