«Cal impulsar campanyes de sensibilització sobre la violència contra la infància, que mostrin la seva extensió i els greus efectes que comporta al llarg de la vida, de la mateixa manera que s’ha fet amb la violència de gènere». Així de contundent va ser Noemí Pereda, directora del Grup de Recerca en Victimització Infantil i Adolescent (GReVIA) de la Universitat de Barcelona, en la seva compareixença davant la Comissió de Drets de la Família, la Infància i l’Adolescència del Senat la setmana passada.

Pereda, que és professora de Victimologia de la Facultat de Psicologia, va presentar els resultats dels darrers treballs publicats a Espanya en relació amb múltiples formes de violència contra infants i joves, i va explicar quines són les conseqüències d’aquests maltractaments.

En la seva compareixença va insistir, sobretot, en l’elaboració d’una llei orgànica per erradicar la violència contra la infància. Per què creu que és tan important?

Perquè cal situar la violència contra la infància al centre del debat públic, fora de l’àmbit privat. Com a societat, és necessari deixar de ser còmplices del silenci i el secret que acompanyen aquest tipus de situacions. No podem tractar els infants com a ciutadans de segona categoria i sense drets. Encara hi ha moltes persones tolerants amb la cultura de la violència en la qual estem immersos que ho justifiquen dibuixant una imatge dels nens i les nenes com a petits adults manipuladors, desafiadors, difícils i sexualitzats. S’ha demostrat que aquestes creences són falses i acientífiques. Una llei que regulés la violència envers la infància evitaria perpetuar aquest problema.

Va fer diverses recomanacions que ajudarien a gestionar millor aquest problema. En el cas de les famílies, quins serien?

Són molt importants els programes que promoguin l’ús del reforç positiu quan l’infant té una conducta adequada i que, en el cas que la conducta no sigui apropiada, s’eviti absolutament l’ús del càstig corporal. També és clau, des dels serveis socials, elaborar programes d’intervenció per a famílies amb alt risc de maltractament. I, si es vol ser realment efectiu, aquests programes haurien de començar durant l’embaràs, intervenint en la creació del vincle mare i fill, i no pas en el moment en què la família ja es troba en risc.

De quina manera pot intervenir l’escola?

És necessari que des de l’escola es treballin els drets dels nens i les nenes, tal com insta a fer-ho la Convenció Internacional dels Drets dels Infants, ratificada per Espanya fa més de vint-i-cinc anys. També s’ha de potenciar el desenvolupament de programes de prevenció per a formes específiques de violència, no només l’assetjament escolar o la violència en l’àmbit de parella, sinó altres formes sobre les quals existeix molta menys sensibilització com ara l’abús sexual. 
 

Quin paper hi té la universitat?

Respecte als professionals, és fonamental que la universitat assumeixi la responsabilitat que  té en aquest problema i ofereixi una formació especialitzada en la prevenció i tractament de les víctimes de la violència en la infància en els estudis d’Educació, Psicologia, Medicina, Dret i tots el que tinguin una vinculació més o menys directa amb aquest tema. Així mateix, és imprescindible apostar per la recerca en aquest àmbit i destinar-hi els recursos necessaris. 
 

Quines conseqüències té a llarg termini aquesta violència exercida en els infants?

Hem de ser conscients que el futur del nostre país ve marcat per com tractem avui els nostres nens i nenes. Perjudica els nens i les nenes en tres àrees fonamentals per a un correcte desenvolupament: danya la confiança en un mateix (cosa que suposa una baixa autoestima), danya la confiança en els altres (amb les dificultats que implica a l’hora d’establir relacions socials i afectives), i danya la confiança en el futur. A més, algunes experiències de violència aparentment lleus, quan s’acumulen en la vida de l’infant, poden generar múltiples problemes psicològics.