La premissa general sobre la qual s’assenta aquesta trobada és el fet que resulta impossible entendre les dinàmiques socials sense considerar el paper que hi juguen les conviccions i les conductes associades a allò transcendent. Noves i velles creences religioses segueixen tenint impacto social com a resultat del desenvolupament globalitzador, que es manifesta de manera explícita en cada territori, i són fonamentals per entendre la societat contemporània.
Fins a una època recent, el lloc del sagrat en la societat s’abordava en termes d’una crisi de la religió que augurava la seva decadència o, fins i tot, la seva desaparició. Tanmateix, la reaparició del fet religiós en la realitat mundana i l’emergència de noves configuracions religioses i d’espiritualitat han provocat una revisió d’aquest plantejament. La secularització és, ara, un procés complex que posa en relleu la transformació d’allò religiós en una època de creixent incertesa deguda al fracàs de les grans promeses de la modernitat, i del racionalisme i el progrés cada vegada més reconeguts com a quimeres.
En aquest context, que s’ha anomenat postsecular, tot tipus de corrents religiosos –alguns d’ells renunciant a aquesta etiqueta i mostrant-se en tant que espirituals– han irromput, dislocant el que el projecte de laïcització havia previst com una separació entre l’esfera religiosa i l’esfera secular. Hem pogut contemplar, fins i tot, como aquesta dissolució actual d’allò religiós en el social ha implicat la seva infiltració en ideologies i moviments suposadament aliens a qualsevol religiositat.
En aquest marc, la qüestió de la manera d’estar juntes les creences religioses ha experimentat una intensificació i un gir en les seves problemàtiques. Fins fa ben poc la convivència entre confessions i d’aquestes amb una societat civil i unes instàncies sociopolítiques seculars tenia com a protagonistes grans corrents religiosos i les corresponents institucions. En el moment actual, les modalitats de relació amb l’etern i les seves mútues relacions i amb el món laic apareixen marcades per la proliferació de conviccions i pràctiques religioses que moltes vegades renuncien a tota centralitat i que s’expandeixen en societats que presumien d’estar organitzades a partir de l’expulsió del sagrat de la vida pública.
En el cas espanyol, els assumptes relacionats amb la tolerància religiosa s’havien plantejat històricament entre una Església catòlica majoritària i dominant i processos que feien urgent la liberalització de les creences en nom de la constitució d’Estats i societats no confessionals. Paral·lelament a aquest contenciós –que entre nosaltres havia tingut expressions tràgiques– hi havia la lenta introducció en el paisatge religiós de denominacions protestants predominants en altres països. En les darreres dècades, aquest panorama s’ha modificat substancialment. Són moltes més i més fragmentades les opcions que ofereixen, avui, sentits existencials i refugis cohesionadors, algunes de les quals han estat estigmatitzades com a “sectes”. També la incorporació de comunitats procedents de la migració o l’arribada de noves sensibilitats espirituals han inscrit a prop de la nostra vida quotidiana cultes que havíem considerat estranys o exòtics.
Així, l’objecte d’aquesta cita és saber més i discutir sobre la nova pluralitat confessional en una societat complexa i canviant. Pretenem afrontar el repte d’analitzar i explicar els processos actuals d’acomodació d’aquesta heterogeneïtat religiosa en augment i amb noves cares, al servei del seu coneixement, però també del seu respecte i la seva gestió. I fer-ho en diàleg amb les diferents entitats religioses, amb les instàncies institucionals relacionades amb la pluralitat religiosa i amb la societat en general.