L’adjectiu d’espai és espacial, i no pas espaial. El nom espai és un mot semiculte, que vol dir que ha sofert —però no gaire— els efectes de l’evolució fonètica del llatí (spatium) cap al català. L’adjectiu espacial, en canvi, és un mot culte, que vol dir que s’ha pres directament del llatí i que no ha sofert l’evolució fonètica normal, sinó que únicament s’ha adaptat al català.
Per què tenim un nom semiculte amb un adjectiu culte? Segurament perquè el nom espai s’usa des de més antic, mentre que l’adjectiu és més modern i probablement ha sorgit dins l’àmbit de l’astronomia i, molt probablement, ha estat vehiculat a través de l’anglès (spatial).
La llengua ens dóna molts exemples similars, compostos per un mot patrimonial (que ha sofert l’evolució fonètica) i un adjectiu culte (adaptat del llatí, sense evolucionar): metge (ll. medicum) > mèdic; llengua (ll. lingua) > lingual; fulla (ll. folia) > foliar; creu (ll. crucis) > crucial, etc.
En català oriental (en què es fa la neutralització de es i as àtones en vocal neutra), l’adjectiu espacial es pronuncia igual que l’adjectiu especial. Potser per aquest motiu, molts parlants tendeixen a fer l’adjectiu espaial (derivat directament de espai), que es distingeix fonèticament de especial, però que no és normativament correcte.
Però la coincidència fonètica entre espacial i especial no és un obstacle per a la comunicació oral, ja que el context sempre aclareix de què estem parlant: «Avui farem un programa especial dedicat a la cuina», «Durant gran part de la guerra freda, el programa espacial americà estava en competència amb el de la Unió Soviètica».
En resum, no confongueu espacial i especial, i eviteu el derivat popular espaial, que no és normatiu.