— Teorema H?
— Sí —deia l’Ànima mentre els seus dits, àgils recorrien el seu cabell negre hipnòticament. La música sonava sobre el bramul de la gent. El contrabaix, els xiscles esquinçadors d’un saxo i la serenitat de la bateria units en un ritme harmoniós—. Ets capaç d’imaginar-te una gentada en un concert, oi? Què succeeix si la música és melosa? La gent balla a poc a poc, serenament. Tot obeeix un bell ordre musical. Però, i si de sobte sona una cançó de swing alegre? La gent es posarà a ballar esbojarradament. El desordre regnarà. La idea intuïtiva de les partícules és aquesta. La temperatura alta és una cançó de swing; la baixa, un blues adagio. D’aquestes idees, Boltzmann en va deduir el segon principi de la termodinàmica: el desordre ha de trobar la forma d’augmentar.
— Increïble. Però deixa’t d’històries, que toquem nosaltres!
L’Ànima es va adonar que el seu saxo no hi era. La tristesa la va envair. Es va obrir pas entre la fumarada. Va parar uns segons a l’entrada, pensativa. Va albirar de lluny una figura grisenca. Va córrer.
La lluna plena il·luminava la ciutat. L’asfalt humit i els maons grisos, ancestrals, dels edificis dansaven amb el pas indiferent dels cotxes que disminuïen la marxa quan l’Ànima hi passava, i perfilaven un retrat diabòlic de la humanitat. La figura misteriosa es va ficar en un carrer sinuós, ple de dreceres, darrere d’una catedral. La llum interior projectava els mosaics sagrats dels finestrals a l’edifici de davant. Seguint la intuïció, l’Ànima es va ficar per la drecera més propera del finestral vermell. Aquesta acabava en un portal amb unes escales que portaven a una platja. El sol brillava immens, de sobte. El cel blau es precipitava contra la sorra vertiginosament en un esclat esplendorós.
— Déu n’hi do, com ha millorat l’Ànima —deia una persona entre el públic—. Sembla que el seu saxo ens estigui explicant una història!