Tots deien que els somnis no són més que això: somnis. Fantasies de somiatruites que en comptes d’estar treballant, fregant plats i plegant la roba, pensen en els nombres i les estrelles. Jocs de nena petita que encara no ha après el seu lloc: callada, obedient, ignorant al costat del seu marit. O, encara millor, unes quantes passes endarrere.
Tots deien que no arribaria enlloc i que ja podia anar obli
dant tot allò que li omplia el cap de bajanades i que no la deixava ser una bona pubilla per casar. Un bon partit per ampliar les terres. Una nina bonica per a aquell xicot, el fill de la masia del costat, tan galant i eixerit.
Un pobre granger que mai no havia aixecat els ulls dos pams per sobre el llom del seu cavall.
Deien, deien, tots deien i jutjaven sense parar. Però, ai la innocència, no volien ni podrien mai entendre.
No miraven ni recordaven mai les cartes escrites de nit, amb poca llum i molta pressa. No es paraven a pensar en aquella prestatgeria, vella i arraconada, que a poc a poc s’omplia del que tots pensaven que eren poemes d’amor d’aquella filla eixelebrada que per fi havia trobat el seny.
Tan poc s’hi fixaven que mai no es van molestar a buidar-la, ni tan sols a llegir-les, abans de passar a ser presos del temps i del cel com els seus déus dictaven.
Ni tan sols ho van saber recordar quan, anys després, la més petita de la família va baixar corrents emocionada de les golfes cridant que de gran volia ser física perquè les cartes de l’àvia eren plenes d’uns números molt interessants.