És doctora en Física per la Universitat de Barcelona, professora del Departament de Física Quàntica i Astrofísica de la mateixa universitat, membre de l’Institut de Ciències del Cosmos (ICCUB) i de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC). Investiga la caracterització física de les estrelles i els cúmuls estel·lars a partir d’observacions astromètriques, fotomètriques i espectroscòpiques fetes des d’observatoris de Catalunya, Espanya, Xile, Mèxic, França, Hawaii i des de l’espai.

Ha participat en missions espacials, com Hipparcos i INTEGRAL de l’Agència Espacial Europea (ESA), i actualment participa de ple en el projecte Gaia, també de l’ESA. És membre del Gaia Science Team, l’òrgan científic assessor de l’ESA per a aquesta missió. Pren part des de fa anys en activitats de divulgació, activitats per a estudiants de primària i secundària i en aules per a la gent gran.

Parlem de llengua, divulgació i gènere amb l’astrofísica Carme Jordi i Nebot

Com t’agradaria presentar-te per explicar qui ets i què fas a algú que no et coneix?

Soc professora del Departament de Física Quàntica i Astrofísica de la Universitat de Barcelona, membre de l’Institut de Ciències del Cosmos i de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya. Des de fa molts anys em dedico a l’ensenyament i a la recerca i ho combino amb activitats de divulgació per a nens petits, a les escoles, i per a gent gran.

Actualment en quina investigació estàs treballant?

Em dedico a la investigació espacial. Estudio les estrelles que pertanyen a la nostra galàxia amb la idea d’entendre una mica més com és, com s’ha format i com evoluciona. Ho fem des de l’espai perquè des de la Terra l’atmosfera distorsiona les imatges i les mesures no són prou precises.

Aquesta recerca forma part de la missió espacial Gaia, de l’Agència Espacial Europea (ESA), i va començar fa quasi vint anys. També vaig treballar en la missió anterior,  anomenada Hipparcos.

Gaia és un projecte que ocupa gairebé tota una carrera científica: entre que es dissenya, es construeix el satèl·lit, s’envia a l’espai, es fan les observacions i s’exploten els resultats ja s’ha cobert pràcticament tota la carrera d’una persona. Ara som en la fase d’operacions i processament per publicar les dades i utilitzar-les per obtenir-ne resultats científics, que de moment estem veient que són molt bons, cosa que ens fa estar molt contents i orgullosos d’haver-hi dedicat tant de temps. Pel que fa a les publicacions, vam fer-ne una el setembre del 2016, però encara teníem molt poquetes dades (només les de 2 milions d’estrelles). L’abril del 2018 publicarem informació de l’ordre de 1400 milions d’estrelles. Això serà espectacular. Només el fet que la gent que no treballa a la missió i que vol utilitzar les dades ens digui «ho esteu fent molt bé, moltes gràcies, el que esteu obtenint és increïble» ens fa sentir molt orgullosos.

Aquesta missió representarà un abans i un després en l’estudi de les estrelles i la Galàxia. La sonda es va llançar a l’espai el desembre del 2013 i va començar a fer observacions cap al juliol del 2014. Els primers mesos sempre consisteixen a arribar fins al lloc on es faran les observacions i després posar tots els instruments en marxa, comprovar que funcionen, etc. Des del 2014 la sonda fa uns 70 milions d’observacions cada dia, que són bastantes (riu). Durant cinc anys ha d’estar observant les mateixes estrelles moltes i moltes vegades per veure com es mouen. Les persones que estan rebent aquestes dades són un consorci de gairebé 400 persones escampades per tot Europa. D’aquí Barcelona n’hi ha 25 aproximadament entre científics i enginyers.

Quin paper creus que té el català en l’àmbit científic que t’envolta?

Una cosa és la llengua que fem servir nosaltres per fer les classes i una altra és la llengua que fem servir a les reunions de treball. En el nostre grup hi ha persones que han vingut de fora: d’Alemanya, de Dinamarca, d’Anglaterra; tenim postdocs que han vingut a treballar aquí perquè volen que els ensenyem les dades de Gaia. Això comporta que moltes de les nostres reunions es facin en anglès aquí, a Barcelona. Amb això vull dir que realment el dia a dia cada vegada es va fent més en anglès. Constantment fem teleconferències amb gent de fora. En tots aquests grups de treball som una barreja de gent d’aquí i de fora i tot el que escrivim és en anglès.

Tot i que en el nostre dia a dia de feina de recerca el català té un lloc petit, quan fem divulgació la fem en català. Molt del material que elaborem per a divulgació el generem en català i el traduïm després al castellà i a l’anglès. Hem fet moltes coses: pòsters, fulletons, exposicions per distribuir a les escoles, a les biblioteques, etc. Tenim una aplicació de Gaia que és en català; n’hem fet també versions en castellà i en anglès.

Molt del material elaborat el compartim amb altres equips perquè així es tradueixin en altres llengües, com ara el francès, l’italià, etc. O al revés: a vegades ells generen material que nosaltres després traduïm al català. Intentem que si es fa la traducció al castellà també es faci al català. Mai deixem el català de banda, però és veritat que en el dia a dia de recerca l’anglès se’ns menja.

És la llengua materna dels companys i companyes investigadors?

No per tothom. Som un equip tan multidisciplinari i que ve de tants llocs diferents…

Suposo que, com que parles assíduament l’anglès, et resultarà molt fàcil.

Bé, molt fàcil tampoc. No tenim una altra opció que parlar en anglès. Jo crec que amb cada generació és diferent. Les noves generacions ja han estudiat en anglès, però, en el meu cas, no el vaig aprendre fins que no el vaig necessitar. En la meva època les tesis i les tesines es feien en castellà. Jo vaig lluitar perquè la meva tesi estigués escrita en català. L’any 1985 es reivindicava que el català no fos només per parlar a casa, que tingués un paper rellevant en tots els àmbits.

Però, és clar, avui en dia tenim un altre context. Ara no recomano a cap dels meus doctorands que escrigui en català la tesi. Tothom ens demana que siguem internacionals i que tinguem col·laboracions a l’estranger. És lògic que, si vols distribuir el que fas als teus companys internacionals, la llengua vehicular sigui l’anglès. No és que dominem aquesta llengua, però és el que toca. Vas a una reunió, participes en una teleconferència, has de presentar una feina: tot és en anglès.

Com és el procés de creació del material de publicació? El penses i escrius en català i després el tradueixes o fas tot el procés en llengua anglesa?

En el meu cas, com que no tinc l’anglès assimilat des de ben petita com una llengua més de comunicació, tradueixo les expressions catalanes i castellanes a l’anglès. Escric directament en anglès, però segurament faig traduccions literals sense adonar-me’n en alguns casos. Si ja he sentit molt alguna expressió en anglès, ja em surt directament, però segur que de vegades faig catalanades i castellanades. Segur, segur.

He llegit que fas divulgació científica. En quina llengua la sols fer?

En català sempre, excepte si alguna vegada m’han demanat fer alguna activitat en algun lloc fora de Catalunya, on l’he fet en castellà.

L’anglès avui en dia és la llengua que ho domina tot, jo el faig servir quan al voltant de la taula, o a la videoconferència, o el que sigui, hi ha persones que sé que no entenen el català ni el castellà; si no, intento parlar en alguna d’aquestes dues llengües.

El català és la meva llengua i no la vull perdre: vull que no només sigui d’estar per casa, sinó també vàlida per a totes les feines. A l’època final del franquisme i a la transició vam començar a reivindicar que el català servís per escriure una carta a un banc i per a un acte oficial. Demanàvem que els documents i actes oficials es fessin en català i no pas en castellà. Tot el que puc fer en català ho faig en català. Tot el que implica internacionalització ho faig en anglès. És una qüestió del públic a què vols arribar: si escrius en català però després vols que allò que escrius arribi a tothom, ho hauràs de traduir a l’anglès. Tant per tant ho acabes fent en anglès.

Quan fem un seminari al departament, a l’Institut, mirem qui hi ha al públic. Si ens trobem que algú ha vingut convidat i només s’hi estarà durant una setmana, uns mesos, parlem en anglès. Evidentment si tothom que tens al voltant entén l’idioma, es parla en català o castellà. Depèn de qui hi hagi.

Hem de tenir en compte que també la universitat està potenciant que es facin classes en anglès perquè puguin venir alumnes de fora. El màster que fem s’imparteix en anglès i és la llengua oficial. Les classes del grau, però, les faig en català. Quan hem tingut algun alumne Erasmus o de fora hem demanat que intenti aprendre’n. M’ha passat, per exemple, amb una noia que venia del País Basc. Ella feia el que podia i la intentava ajudar perquè seguís les classes amb normalitat.

(Parlant de traduccions de mots astrofísics)

Hem col·laborat també amb el Termcat per trobar les traduccions d’alguns mots anglesos. El que passa és que molts cops acabem buscant la paraula equivalent en castellà o català quan la paraula anglesa ja està molt establerta. Al final, encara que acabis trobant-ne la traducció més idònia, encara que existeixi la paraula catalana, en el dia a dia acabes utilitzant el terme anglès dins de la conversa en català. És una cosa que s’hauria de corregir, però és difícil quan ja s’ha creat un hàbit. Hi ha paraules que tenen una traducció molt difícil i que per traduir-les has de buscar solucions que acaben sent una mica artificials, utilitzant dues o tres paraules per descriure el mot anglès, i, al final, acabes fent servir la paraula original perquè és mes curta o mes pràctica.

Estàs pensant en algun mot en concret?

Sí, per exemple la paraula seeing, que és l’efecte de difuminació i centelleig que s’observa en la imatge d’un objecte celeste vist a través d’un telescopi com a conseqüència de la turbulència de l’atmosfera terrestre. Després de discutir-ho —no només entre catalans, sinó també amb altres astrònoms de la resta d’Espanya— no s’ha aconseguit trobar-ne una traducció convincent. Al final s’ha acceptat com a vàlid el terme en anglès.

Entre els temes de les teves conferències de divulgació científica  n’hi ha un que m’ha cridat molt l’atenció: els descobriments i les condicions de treball de l’astrònoma Henrietta Leavitt. Com creus que ha canviat el rol de la dona en l’àmbit científic?

La xerrada era per commemorar el centenari dels seus descobriments. Les seves observacions van obrir la porta a entendre que la nostra galàxia no era l’única, que l’univers està creat per illes i que existia el concepte d’extragalàctic. L’univers no està ple d’estrelles escampades; està compost d’aglomerats d’estrelles que són les galàxies, entre altres coses.

El cas de la Henrietta, a més, em servia per explicar les condicions de treball de les dones. Ella participava en un projecte de l’observatori de Harvard consistent a fotografiar tot el cel sencer. La idea era del final del segle XIX, quan va néixer la fotografia. Amb aquest invent es podia deixar constància i registrar tot el que es veia, mentre que les úniques observacions que es podien fer abans consistien a posar els ulls al telescopi i prendre notes. Així doncs, a Harvard es van proposar d’observar el cel sencer per deixar constància del que s’hi veia en un moment donat, perquè ja se sabia que hi ha fenòmens que passen d’un dia per l’altre —com, per exemple, l’aparició de nous objectes celestes— i perquè també se sabia que algunes estrelles tenen una lluminositat variable.

A la Henrietta li van encarregar de comparar les fotografies que s’anaven fent repetides vegades del que se’n diu núvols de Magalhães, dues galàxies que es poden observar des de l’hemisferi sud. Es volia constatar quines estrelles tenien canvi en la llum. En un principi, la feina de mesurar les fotografies —mirar la posició de les estrelles i quina llum tenia cadascuna; comprovar si una imatge a la placa fotogràfica era molt petita o molt grossa, etc.— la feien homes, becaris que havien acabat els estudis, el que ara serien estudiants de màster. La trobaven, però, una feina massa rutinària i repetitiva: cada setmana arribaven centenars de plaques fotogràfiques que s’havien de mesurar a mà i deixar-ne constància. Els homes no funcionaven en aquesta feina; no donaven rellevància a allò que se’n treia.

El Gran Núvol de Magalhães en òptic. Crèdits: ESO/R. Gendler. Imatge extreta de la pàgina web de l’European Southern Observatory (ESO).

Al final se’ls va acudir que les dones la podien fer bé, aquesta tasca. Elles, primer de tot, no buscaven el Premi Nobel i estaven acostumades a no tenir un paper rellevant en la societat; estaven acostumades a fer feines molt meticuloses, com, per exemple, passar-se tot el dia brodant coses molt petites assegudes en una cadira. L’agudesa visual la tenien molt  desenvolupada. També feien feines molt sacrificades, com ara cuidar gent gran sense buscar res a canvi.

Per al projecte es van buscar dones que acabessin els seus estudis; dones, doncs, de classe alta. Van provar-ho i va funcionar. A Harvard se les anomenava les dones computadores. Algunes d’aquestes dones —aproximadament cinquanta treballaven en aquest projecte— han tingut molta rellevància. Henrietta Leavitt, per exemple, va tenir un paper molt important. Ella, a més a més de mesurar el que li van dir, es va adonar d’unes quantes coses. Va anar una mica més enllà de la feina que faria un ordinador, la feina que li havien encarregat. L’anaven a proposar per al Premi Nobel, però, com que era una dona que tenia problemes de salut, va morir bastant jove, abans no ho poguessin fer, i els Nobel no es concedeixen a títol pòstum.

Creus que hem fet passos endavant? Quins passos t’agradarien que es fessin encara?

Hem fet passos endavant, lògicament, molts passos endavant. Avui en dia hi ha dones a llocs de rellevància. L’ESO (l’Observatori Europeu del Sud), per exemple, el va dirigir una dona. Tenim la Francesca Figueras, que és la presidenta de la Societat Espanyola d’Astronomia des d’aquest any. Se’ns reconeix, hi ha dones en papers rellevants i hi ha dones que n’han fet moltíssima, de feina, i de molt bona. Però d’igualtat encara no n’hi ha. Suposo que has sentit a parlar del diagrama de tisora.

Diagrama de la tisora. Imatge cedida per Sònia Estradé.      

Aquest diagrama ens mostra que avui en dia hi ha més homes en llocs rellevants que dones. Ara tenim més dones que homes a nivells baixos; hauria d’arribar un moment en què això s’anés desplaçant perquè van passant les generacions. I no, sembla que està estancat. No avança. Perquè els càrrecs no ens els donen, perquè les condicions laborals no són prou bones per compaginar família i feina, perquè  la crisi ens ha colpit massa. No en sabem ben bé el perquè, però això no ha pujat, en els llocs de directius continua havent-hi molts més homes que dones.

Gràcies pel temps que ens has dedicat i per la feina que fas!

[Entrevista feta per Carol Rodríguez Gallo, estudiant de Física i becària de la Xarxa de Dinamització Lingüística a la Facultat de Física]