El mòbil, exsangüe després de tants missatges estúpids, se li va morir en el pitjor moment. En comptes d’una de les converses més profundes que havia tingut mai, l’únic que podia veure a la pantalla sense vida de l’aparell era la seva cara de pa de quilo. Com podia ser tan lletja? Com podia tenir tan mala sort? No hi havia enlloc del món una noia tan desgraciada com ella!
Amb aire melodramàtic va fer camí fins a l’habitació del seu germà per robar-li el carregador. Ella havia perdut el seu i el necessitava molt més que aquell friqui. Un cop a dins, va regirar-ho tot de dalt a baix, però el tresor amagat no 
apareixia.
Decebuda, va fer un darrer cop d’ull a l’escriptori, ple de paperots. Fórmules de tota mena serpentejaven entre full i full. N’hi havia un que tenia subratllades les paraules expansió i Univers. La noia, qui sap per què, el va engrapar, disposada a llegir-lo. Pel que va entendre després de mirar-se’l molt, un tal Hubble havia trobat la manera de descriure a quina velocitat s’engrandia l’Univers. Com si això de per si no fos prou terrible, encara hi havia gent que es dedicava a afinar al màxim, fins al darrer decimal, com de ràpid passava, tot plegat. I no era a poc a poc, precisament.
Quina mala llet! La noia es va prendre tota aquella empresa científica com un atac personal. Al capdavall, calcular com de gran era l’Univers implicava calcular com de petita era ella. Trasbalsada, va mossegar-se el llavi. Dins la monstruosa panxa universal no era més que un insignificant bony de carn. Un cúmul de greix igual a la resta, que se sentia especial sense haver fet res que demostrés que ho fos. La seva vida era un ballar al compàs d’una melodia repetida milers de milions de vegades! No ho podia suportar!
La noia va obrir la finestra perquè tots els apunts sortissin volant. L’endemà li va dir al seu germà que de gran també volia estudiar Física.