La paraula catalana zenit prové del castellà antic zenit (actualment escrita cenit), que, al seu torn, prové de l’expressió àrab samt ar-ra’s (‘el camí sobre del cap’) reduïda a samt (‘el camí’). Una lectura errònia dels primers manuscrits […] i una altra confusió més moderna amb la grafia francesa explica que en castellà també hi hagi la forma accentuada cénit (o zénit). […]
En francès, l’accent gràfic sobre la e de zénith no indica la síl·laba tònica, sinó el timbre de la vocal. Però aquesta grafia francesa sembla que va influir en el castellà modern, de manera que molta gent va considerar que la paraula era plana i que, per tant, duia accent: zénit. També és possible que el desplaçament de la síl·laba tònica estigui motivat pel rebuig del sistema fonològic castellà a mots aguts acabats en sons oclusius, com /t/. Sigui com sigui, tanta insistència en aquesta grafia i pronúncia, va acabar per obtenir el vistiplau de la RAE, que també la va acceptar, juntament amb la forma preferent cenit i la forma antiga zenit. Per influència del castellà, en català també es diu erròniament la forma plana zènit, que no està acceptada per la normativa.
Amb la mateixa etimologia, tenim la paraula azimut, que procedeix del mot asumût, forma plural de samt amb article, aquest cop sense errors de transcripció.