Tenia tantes ganes de descobrir-ho que havia passat anys viatjant. Sabia que en algun lloc remot trobaria la resposta i s’adonava que havia vist de tot per arribar fins allà. Sons desapareguts, fruites de tota mena que li havien explicat les rondalles més extravagants que et puguis imaginar, edificis bonics i congressos insospitats.
També és veritat que havia experimentat tantes vegades aquella sensació que tenia més que clar que el camí feia tombs i que no era pas una línia recta. Tot i que, sens dubte, era el camí més curt.
Era ben bé que es tractava d’una propietat intrínseca al seu entorn i després d’haver-s’ho mirat del dret i del revés, sempre de la manera més ràpida, estava tossudament determinada a trobar-ne la relació.
Era una de les aventures més apassionants i lluminoses de la seva vida, que és dir molt!
Havia arribat el moment.
En parlaven acaloradament feia estona i no aconseguien treure’n aigua clara. Segurament, ella els escoltava tenint-los prou lluny perquè no la descobrissin. Com qui no vol la cosa, va girar-se lentament, sentint com els seus talons es clavaven al terra. En posar els ulls damunt del clatell d’aquell cos sorprenentment esfèric, va endur-se un ensurt.
Tornava a estar d’esquena però la curiositat l’envaïa i no la deixava pensar en res més.
Una… dues i tres!
Va girar-se amb coratge. Sabia que l’horitzó d’esdeveniments era proper i se l’imaginava emocionant. En fer-ho, quelcom inesperat i dolç la va fer somriure. Ara estaven de cara i no va tenir esma per dir res més que un «Bon temps» ben clar i senzill.
En aquell precís instant, relatiu des de la vista de l’estimada lectora, només en quedava l’últim fotó. Ja no la tornarien a veure més.