Mai em vaig sentir ni em sentiré íntegre en un concepte de societat tan lleig, injust i precari com en el que he viscut. La vida sempre em va prendre tot el que més vaig voler i per això jo només vaig voler escapar-me’n.
La vida d’un nen pobre a l’imperi rus li asseguro que no és gens fàcil, les nits són molt fredes i encara més amb l’estómac buit i un llit d’espart, però jo no em pensava rendir; mai vaig poder anar a l’escola, però la meva imaginació i entusiasme eren tot el que necessitava.
De petit vaig descobrir uns llibres del meu pare que parlaven de naus i d’herois que exploraven el cosmos.
Després d’una jornada laboral eterna, la majoria dels individus del meu voltant trobaven sortida en la intoxicació diària per excés d’etanol; jo en canvi em refugiava en els llibres.
La meva vida se centrava únicament en la cosmologia, el meu cervell em demanava obsessivament més i més informació, fins que un dia el que em menjava per dins va començar a vomitar munts d’idees que jo simplement plasmava en folis.
El meu cervell mai es cansava, era fatigant, quan no em demanava informació es posava a expulsar idees d’un calibre aclaparador.
Un dia tot això va ser massa per a mi, gairebé no menjava ni dormia. Als quinze anys vaig caure malalt, una terrible febre que em va fer romandre en suspens durant any i mig, la meva vida estava en perill constant.
Els precs de la meva família van tenir resultat, els déus em van perdonar la vida, però em van silenciar el món. Dolgut, vaig guanyar més forces per demostrar les meves capacitats.
Els anys van passar i els meus treballs van prendre rellevància, inclús vaig tenir l’oportunitat de construir la meva pròpia nau però em va faltar voluntat.
Ara que ja estic al llit de mort i amb centenars de treballs destacables, em sento per fi capaç de fugir del que tot m’ha arrabassat, la vida.