El noi a qui li agrada pensar que a finals d’aquest curs acabarà la carrera fa vint minuts que pensa què escriure per al concurs de microrelats de la física. Pensa que si escriu alguna subtilesa el missatge pot quedar imprecís o insuls. Si escriu amb insídia sobre algun gran error de la història de la física quedarà ostentós i ell, ignorant.
Si per contra decideix elevar alguna màxima capital que va innovar la física quedarà antic, rural. Si escriu defensant algun corrent de pensament que s’allunya de l’acceptat universalment, el titllaran de fanàtic. Si decideix qüestionar la veracitat de la realitat, probablement perdrà el sentit del ridícul. Si decideix posar-se filosòfic, entrarà en un terreny personal i serà avorrit. Si escriu amb classe, serà un maniàtic. Si és lògic, un fred. Si és poètic, un setciències. Si és caòtic, un boig. Si no diu res, se li llançaran al damunt. I si és únic, el cremaran. Es planteja si posar-hi massa ímpetu o fer-ho rebaixat; si escriure-ho en passat, en subjuntiu, en llatí o en cursiva. Potser, si tria paraules massa difícils obstruirà la idea i semblarà inacabat. Alhora, si intenta justificar-se i sortir a la defensa per eradicar els dubtes i la segona lectura errònia, caminarà en cercles i tornarà a trepitjar les seves passes.
Quan arriba el dia, pensa
en com encabir-ho tot en 1905 caràcters. I cau que la xifra és l’any del naixement d’una equació i llavors li ve al cap una altra equació. I se li n’acut una altra. I una altra.
Abans de sortir de casa, imprimeix el full i a mà escriu el moviment relatiu del seu sistema de referència respecte al sistema del lector, a fi que, si el lector coneix el físic Christian Doppler o la seva equació, pugui conèixer la intenció original del microrelat si té la voluntat, també, de llegir el missatge que ha emès el noi a qui li agrada pensar que a finals d’aquest curs acabarà la carrera.