Edició 2018

Una nit tranquil·la de lluna nova passejava Nikola Tesla pel port de Nova York. De sobte, una extraordinària llum el va enlluernar. Passat l’interval d’ofuscació, Tesla es disposà a examinar d’on podia provenir una llum de tanta potència.

Tots deien que els somnis no són més que això: somnis. Fantasies de somiatruites que en comptes d’estar treballant, fregant plats i plegant la roba, pensen en els nombres i les estrelles. Jocs de nena petita que encara no ha après el seu lloc: callada, obedient, ignorant al costat del seu marit. O, encara millor, unes quantes passes endarrere.

Tan ideal i perfecte és el cercle,
infinits i alhora cap costat recte.

El descriu una equació tan elegant,
com l’amplada més ampla i una constant.

Ser un vector no és fàcil. La teva feina consisteix a llevar-te cada dia i definir el mòdul i orientació (direcció i sentit) de la teva magnitud física. Pregunteu-li, si no, al vector de Poynting.

Cada nota, cada acord i cada paraula cantada amb ràbia l’havien portat a un estat en què el propi cos li era estrany.

Són gairebé les 12 UTC des de l’estació 08190. Gira el tambor compartimentat amb cel·les on som cadascun dels meus companys i jo. Sense previ avís començo a inflar-me. Tot d’una el sostre s’obre i em sento lleuger, alliberat. De cop, una petita estrebada dirigeix la meva atenció cap avall i veig com els meus companys estan caient! Espera, és l’habitacle que cau! Què està passant?

Tanco els ulls i torno a ser allà, sorolls estridents i fum dens que m’ennuvola la ment. Mai oblidaré aquella sensació. Sents que camines a les palpentes, deixes de respirar, de sentir i tot s’emmudeix. L’únic que penses és a córrer, a fugir, allunyar-te de l’horror, del malson.

Havien trobat l’harmonia dels qui es coneixen en silenci. Hores de biblioteca, idees, dubtes, mirades còmplices, xiuxiueigs i, de nou, la pupil·la sostinguda i satisfeta, donant marge a qui l’escolta des de l’altre costat de la taula, essent mà amiga que t’agafa i t’acompanya en la construcció d’un raonament.

«Ja era molt gran». «El meu condol més sincer». «Sempre marxen els millors». «Sembla que fos ahir que anàvem…».

Lisie Meitner estava mirant al televisor la gala dels Premis Nobel. Es preguntava si aquest any alguna dona guanyaria el Nobel de Física. En els seus 89 anys de vida, només havia presenciat com dues de les seves col·legues l’havia guanyat: Marie Curie i Maria Goeppet-Mayer.