El mòbil, exsangüe després de tants missatges estúpids, se li va morir en el pitjor moment. En comptes d’una de les converses més profundes que havia tingut mai, l’únic que podia veure a la pantalla sense vida de l’aparell era la seva cara de pa de quilo. Com podia ser tan lletja? Com podia tenir tan mala sort? No hi havia enlloc del món una noia tan desgraciada com ella!
Quan ho vaig llegir, ho deien precisament perquè, pensat així, res canviava. Per mi, però, ho va canviar tot.
— Teorema H? — Sí —deia l’Ànima mentre els seus dits, àgils recorrien el seu cabell negre hipnòticament. La música sonava sobre el bramul de la gent. El contrabaix, els xiscles esquinçadors d’un saxo i la serenitat de la bateria units en un ritme harmoniós—. Ets capaç d’imaginar-te una gentada en un concert, oi?
Què dir-li? Mai no m’havia sentit tan vella com aquell matí. La silueta que es reflectia en el mirall em portava a preguntar-me què havia fet malament. Com, només amb 25 anys, n’havia passat a tenir 74.
És hipnotitzant mirar un oscil·lador. Veure com la bola va i torna, va i torna. Viure únicament per realitzar aquell moviment, un d’anada i un de tornada. Una tornada que sempre serà més lenta que l’anada, per la fricció amb l’aire que, a poc a poc, va fent que freni. I si ho mires amb prou atenció, t’adonaràs que la vida és igual. Neixes amb un gran impuls, et mous en l’esdevenir de la vida i, a poc a poc, el teu moviment es va frenant, cada cop més i més.
No és un dia qualsevol. Es troba en el moment clau de la seva vida: el moment entre el naixement i la mort. El creixement aviat es detindrà i ella arribarà al seu zenit, es mostrarà al món amb el seu màxim esplendor, amb una maduresa exultant. Serà l’enveja de les seves companyes.
Tenia tantes ganes de descobrir-ho que havia passat anys viatjant. Sabia que en algun lloc remot trobaria la resposta i s’adonava que havia vist de tot per arribar fins allà. Sons desapareguts, fruites de tota mena que li havien explicat les rondalles més extravagants que et puguis imaginar, edificis bonics i congressos insospitats.
L’Antoine va parpellejar. Tenia els ulls cansats de tan forçar la vista treballant al taller, però l’esforç havia valgut la pena. Les llargues, monòtones i constants sessions de poliment de vidre havien resultat: una col·lecció d’esferes de mides diferents, perfectament polides s’estenia per sobre la taula de treball. Observava amb orgull la més petita de totes elles.
Com d’altres vegades abans, es trobaven l’una davant de l’altra, a la taula d’un bar. Entre elles, la usual parella de cerveses que els feien companyia es veia trencada per la tassa de cafè que s’havia demanat na Joana.
El noi a qui li agrada pensar que a finals d’aquest curs acabarà la carrera fa vint minuts que pensa què escriure per al concurs de microrelats de la física. Pensa que si escriu alguna subtilesa el missatge pot quedar imprecís o insuls. Si escriu amb insídia sobre algun gran error de la història de la física quedarà ostentós i ell, ignorant.
Elegant, allargues la mà sota la gavardina i treus els llumins. N’agafes un, llisques, broten guspires i una flama encén el teu cigar. Mirant amb desdeny el seu ball, brota un sospir dels llavis fins que acaricia els teus dits. Ara el roig és a la teva boca i en sorgeix un núvol de fum: erràtic, desorientat, ascendeix condemnat per un destí fatal. Mentrestant, els remolins s’acumulen entre tu i jo, la turbulència s’entossudeix a donar-te un aire misteriós. Mentre espero, aixeco la vista. L’ambient al bar és pesat, dens, les butaques estan plenes i el xivarri incessant. Al fons, una televisió, i sembla que un documental. Parlen de les grans equacions sense resoldre: molts zeros i noms estranys.
Enmig de l’eterna nit, flota a la deriva. Abandonat, ja sense la seva estrella guia, es dirigeix cap al no-res.
I el no-res l’atrapa.
Molts milions d’anys després, la Lluna hauria de recordar aquella era remota en què un dia va voler fugir de l’òrbita terrestre. En aquells temps els planetes es relacionaven entre ells com si fossin els déus de l’Olimp, no en va, porten els seus noms.
Les flames dansen davant meu, escoltant el so de la simfonia eterna d’un món que es mou. Entenc ara aquest moviment imprecís, contemplat des de la llunyania, formant part d’aquest univers on sembla regnar un caos capritxós, però que és entès d’una forma molt precisa. Oceans agitats, pomes que cauen, galàxies que xoquen.
Gent que treballa.
El vell Arquimedes estava assegut al seu estudi fent repicar el compàs sobre la taula. A la pròspera ciutat portuària de Siracusa s’hi respirava el pànic. Ell, però, seguia tossudament amb els seus càlculs. Sempre havia trobat una solució en la ciència. Sempre.
