Per estar al dia

L’any passat, amb el discurs d’en Màrius vam aprendre un punt de partida fonamental: que etimològicament física prové del grec phyo, és a dir, ‘néixer’.

Ara que ja hem nascut, doncs, serà convenient fixar-nos en com i amb qui ens relacionem, perquè els éssers vius no existeixen aïllats, i encara menys en aquests temps de globalització i interconnexió, en què cada vegada estarem més connectats els uns amb els altres.

Vegem què ens diuen els experts. Per a mi, que visc en l’univers del mot, un dels màxims experts és el Diccionari etimològic, que és un diccionari sensacional perquè fa una cosa que no fan els altres: agrupa les paraules per famílies. Si anem a la de física, doncs, hi trobem una sèrie de personatges que encarnen això que deia de la interconnexió. Pareu atenció: hi surten l’astrofísic, el biofísic, el fisicomatemàtic, el fisicoquímic, el geofísic i el psicofísic. Els heu comptats? Sis en total. Però amb una particularitat: en dos casos el físic va al davant i en quatre al darrere. Això què vol dir? És un missatge ocult, potser?

Als qui us hagi quedat el neguit d’anar en segona posició més cops que no pas en la primera, penseu que per als lingüistes com jo la cosa encara és pitjor. De les tres unions professionals que recull el diccionari (sociolingüista, etnolingüista i geolingüista), no n’hi ha cap que anem al davant. Sempre segons. Com si, implícitament, el diccionari reconegués que som un ofici de segona. No n’hi ha per estar gaire contents, oi? (Per cert, observeu que l’únic professional que ens uneix, l’únic que pot treballar amb físics i lingüistes, és el geo. No sé si de geòleg o de geògraf. Curiós, eh que sí?)

Ara, a mi sincerament em sembla que les nostres respectives disciplines estan més relacionades del que ens pensem. Sense anar més lluny, jo mateix l’any passat vaig publicar un llibre titulat 100 insults imprescindibles, i quan vaig arribar a l’entrada subnormal, què descobreixo? Doncs que té una accepció en el món de la geometria, aplicable per tant en Física, que defineix la “distància del punt de l’eix d’abscisses on la normal a la corba etcètera etcètera”. En fi, què us haig d’explicar que no sapigueu.

Més curiositats. Un altre diccionari molt ferm, l’Alcover-Moll, que és un diccionari històric, ens explica que antigament un físic no era això que sou (o sereu) vosaltres sinó un metge teòric, un estudiós del cos, de les seves malalties i els seus remeis. I ho il·lustra amb un exemple d’un llibre fonamental com és Lo somni, de Bernat Metge (quina coincidència, oi, el cognom de l’il·lustre pensador medieval?): “Los fisichs són apellats teòrics e especulatius, e los metges e chirúrgichs són apellats pràtichs e operatius”. Teòrics i especulatius, he he.

Finalment, un exercici molt útil per veure-hi més enllà de la superfície dels mots és fixar-se en els exemples i locucions que completen les definicions dels diccionaris. En el cas del Gran diccionari de la llengua catalana, àlies “l’escarola” perquè és de color verd, els termes que apareixen associats a l’entrada física són aquests: en la primera accepció, món, llei i ciències. Tres conceptes dels grossos, d’aquells que pesen. En la segona, qualitats, defectes, plaers i exercicis: aquí ja entrem en el camp del goig i l’estètica, imprescindibles per a la vida moderna. I en la tercera i última: bellesa (física) i l’expressió jugar-se el físic. Tota una invitació al gaudi i la ludopatia de casino.

Amb aquesta preparació teòrica, doncs, em vaig capbussar en l’univers del concurs. Jo, sincerament, m’esperava trobar-hi paraulotes llargues, d’aquelles que fan molt de laboratori de ciència. I n’hi he trobat algunes, sí:

fotonitzador