Què dir-li? Mai no m’havia sentit tan vella com aquell matí. La silueta que es reflectia en el mirall em portava a preguntar-me què havia fet malament. Com, només amb 25 anys, n’havia passat a tenir 74.
Li puc prometre que deixar que s’escapi un tren, té més coses positives que negatives. No córrer té més beneficis que desgast. I als 20, quan jo tenia energia per a tot, vaig accelerar tant el ritme de la meva vida que el temps va passar molt ràpid. Massa. I va ser així que vaig descobrir que si corres se t’envelleix l’ànima.
Vaig passar de voler-ho tot a no voler res, a anar molt a poc a poc, a revertir tots els meus passos per veure on m’havia equivocat. I tot i que amb cada passa enrere recuperava una mica la vitalitat, el meu aspecte físic continuava deformat. Així bé, quasi en repòs, vaig tornar a tenir una ànima de 46 anys, però en el cos desgastat d’una persona de 74. Fins que ahir, vaig morir.
Ho sé, no pateixi, és estrany de llegir i no té gaire sentit, però n’hi trobarà. O potser no. Potser no tindrà prou temps per entendre-ho.
Més d’un cop m’he quedat pensant tot el que la vida m’havia donat i jo havia tingut l’agosarada idea d’ignorar. Ara que ja no hi soc, he descobert que tenir una vida és més que existir. Tenir una vida és història, cultura, afició, lluita, música… I també m’he adonat que n’estic enamorada. Però ara ja és massa tard. La vida és moltes coses i ara sé que la vida també era jo.
Desitjo que vostè ho entengui amb més temps que no pas jo; que s’adoni que la vida no es mesura en dies sinó en la intensitat amb què la viu. Visqui la vida sense deixar que es basi només en una existència buida, accelerada per la ceguesa de l’ambició. Doni’s l’oportunitat d’existir per viure.