Havien trobat l’harmonia dels qui es coneixen en silenci. Hores de biblioteca, idees, dubtes, mirades còmplices, xiuxiueigs i, de nou, la pupil·la sostinguda i satisfeta, donant marge a qui l’escolta des de l’altre costat de la taula, essent mà amiga que t’agafa i t’acompanya en la construcció d’un raonament.
El més especial, però, era la manera de trencar-la, l’harmonia, com passa sovint amb allò simètric. S’esvaïa en deixar la zona de confort per pair els conceptes posant-hi paraules, que no eren senzilles i els duien a la deriva fins a qüestions lluny dels teoremes de conservació o el consol de la unicitat. Paraules de la física, la recerca i la política; paraules d’etapes que s’acaben i del neguit engendrat per pors i somnis transmutats, comiats imminents i manca de garanties.
—En saps res, de la beca? —l’un, en entrar a la cafeteria La resposta, sapastre, tenia encara més valor quan hom té la llengua travada per la lògica matemàtica i parla sota els efectes de l’estat embriac que concedeix l’abstracció. Valorant-ho i prenent avantatge de l’oasi que són les ments dels qui comparteixen el teu llenguatge, van ofegar l’angoixa, una tarda més, en alguna altra conversa apassionada, obviant que l’un confiava que ella, com un pèndol, simple, sempre, sempre tornaria. Perquè què som per als altres si no aproximacions i sistemes idealitzats? Bo i això, el millor d’aquell parell residia que eren conscients de certa complexitat que no podem abastir.
Sobre la taula, dos cafès i una mà allargant un llibre. Dins el volum, la pàgina que els ocupava, com un aixopluc de l’avenir, marcada amb una fotografia de l’espectre d’una làmpada de gas que van revelar quan eren encara, només, companys de laboratori d’òptica. Va escurar el cafè en perfecta combinació amb les paraules d’agraïment que ja ballaven pels llavis, dolces, i agraí el regal immens d’aquesta passió que sempre torna.