Lisie Meitner estava mirant al televisor la gala dels Premis Nobel. Es preguntava si aquest any alguna dona guanyaria el Nobel de Física. En els seus 89 anys de vida, només havia presenciat com dues de les seves col·legues l’havia guanyat: Marie Curie i Maria Goeppet-Mayer.
Lisie encara recordava la nit d’hivern quan, amb el seu company Otto Frisch, van donar vida al concepte de fissió atòmica. Com, a partir de la visió de dues gotes d’aigua separant-se, uns valors memoritzats i la famosa equació d’Einstein E = mc2, va fer possible plantejar el procés bàsic de fissió de l’àtom d’urani. Lisie estava eufòrica! Havien fet historia!
Ràpidament va escriure tot el que havien deduït. A continuació, va escriure una carta al seu company Otto Hahn amb la bona notícia. Els mesos següents els va dedicar a escriure tots els fonaments del descobriment. Li hauria agradat publicar juntament amb Hahn, però el fet que ella fos una jueva fugida del règim nazi i ell, alemany, ho va impedir. Després de totes les dificultats que havia patit: haver de lluitar per ser acceptada, treballar durant anys sense cobrar res i haver de fugir del seu país, finalment, la seva feina seria reconeguda. Quan va entregar l’article amb la seva meravellosa fórmula, es va sentir important. El seu descobriment podria canviar el món. El que es va trobar més tard no li va agradar tant. El seu company Hahn, merescudament, era candidat al Premi Nobel, però tothom s’havia oblidat d’ella. El seu descobriment va fer història, però ella no tant. Per això, sempre que veia la gala, recordava aquells moments amb certa tristesa.
De sobte va tornar a la realitat. Vaja! Un altre any que una dona no guanyava el premi en Física. Quina llàstima! Semblava que a les dones científiques se les menjava un drac a l’hora de rebre premis, com si fossin indefenses princeses de mons llunyans.