Tanco els ulls i torno a ser allà, sorolls estridents i fum dens que m’ennuvola la ment. Mai oblidaré aquella sensació. Sents que camines a les palpentes, deixes de respirar, de sentir i tot s’emmudeix. L’únic que penses és a córrer, a fugir, allunyar-te de l’horror, del malson.
Cossos immòbils resten estirats esperant sepultura. Entre les ruïnes encara s’escolten crits i plors, gent atrapada entre les restes d’allò que encara anomenaven llar. La ciutat sencera sembla un cementiri abandonat. El pitjor de tot és haver de mirar als ulls els nens que anhelen jugar, viure, créixer i al capdavall només ser nens.
Les tragèdies també uneixen la gent, tots nosaltres empentats per l’esperit de supervivència embarquem amb un mateix objectiu, trobar un refugi a través del mar. Hem perdut tot allò que estimàvem i ara només cerquem la tranquil·litat, l’esperança de futur, la pau.
Ara em pregunto com tot ha pogut canviar tant al llarg del temps, com una successió de fets ha suposat la propagació del caos. No aconsegueixo deduir quin va poder ser el desencadenant o com es van haver de torçar les cosses per arribar fins a on som ara. Exhortat, trobo tanta similitud amb les onades que ens envolten i la seva dinàmica que perdo la percepció del temps. Em venen pinzellades de l’escola, dels llibres, dels amics i la família i aconsegueixo així submergir-me evadint la realitat, sota el batec de les onades.