Mmmm… Massa panxa. Mmmmmmm… A veure, ja seria hora que fes exercici. Tant temps tancada a l’estable no em va bé.
Calla! Ara en Pep deixa sortir les joves a fer un volt. Que en fa de temps que no m’hi porta! Ja veuràs que si em faig la despistada…
Ha, ha, ha! ja m’ho diuen ja, que sóc llesta. És ben bé que és un tanoca el meu amo, mira que amb la disfressa que m’ha deixat la Paquita no m’assemblava gens a en Jeroni, el cavall que va arribar l’altre dia.
Bé, es tracta de fer el que se suposa que he de fer ara que ja soc fora: córrer i perdre pes.
És fàcil —deien— tu corres, i ja està: com més corris i més t’esforcis, la panxa més es rebaixarà.
Bufff, bufff, bufff, Déu n’hi do, mira que arribo a anar ràpid, pensava que tant temps estabulada m’hauria passat una factura més gran.
No sé per què em miren amb aquesta cara tan estranya quan passo pel seu costat. Elles no saben el meu passat: ningú els ha explicat que em donaven el sobrenom de la Fletxa quan participava a les competicions.
Però… Per què coi… Em miren així?
Fan una cara cada vegada més prima… i arrugada… se les veu més velles…
La nostra vaca va tancar els ulls, com l’estruç que enterra el cap. No entenia res. Esparverada per la situació que no entenia va córrer més, i més. Volava.
Els va obrir. No hi havia les seves companyes. No hi havia la granja. No hi havia res, ni ningú.
La nostra vaca relativista acabava de viatjar en el temps.