El vell Arquimedes estava assegut al seu estudi fent repicar el compàs sobre la taula. A la pròspera ciutat portuària de Siracusa s’hi respirava el pànic. Ell, però, seguia tossudament amb els seus càlculs. Sempre havia trobat una solució en la ciència. Sempre.
Quan havia sentit que els romans venien cap a la ciutat per a prendre-la amb la seva nombrosa flota, ell ja sabia què havia de fer. Havia rebuscat en baguls antics, llibreries plenes de pols, pergamins gastats pel temps… I allà estava. En una palanca en equilibri el producte de la força per la seva distància fins al fulcre ha de ser igual als dos costats. Una fórmula tan senzilla, però tan útil. Quan els romans s’aproparen a les muralles amb tota la seva flota els va sorprendre amb l’urpa, una palanca gegant que passava per sobre la muralla amb un ganxo de ferro a l’extrem que atrapava els vaixells enemics i, estirant per l’altra banda, desestabilitzava i enfonsava les naus des de la seguretat de la muralla. Quan es retiraren a una distància aparentment segura les catapultes optimitzades per ell en persona descarregaren una pluja de projectils més lluny del que mai s’havia vist. La rotunda victòria provocà la retirada dels romans i els obligà a un llarg setge que durà dos anys. Al final, però, tots els seus invents van resultar inútils quan els romans, aprofitant una festivitat, van prendre les muralles pel seu punt més baix.
I tot i així, no. Encara no era massa tard. No podia ser-ho. Estava a prop d’arribar a alguna cosa. Una nova màquina que canviaria el transcurs de la batalla.
Va sentir un cop sec a la porta.
Un soldat romà va entrar amb l’espasa a la mà.
«Qui ets?» —preguntà.
«No destorbis els meus cercles» —contestà el savi.
La fulla travessà el seu abdomen.