Les noves formes d’organització del treball que afecten tant a l’ambient físic com als processos de treball i altres aspectes organitzatius de les empreses, tenen també una gran repercussió sobre les relacions humanes dels treballadors i, estan generant l’aparició de riscos laborals no gaire considerats fins ara.

En l’evolució del treball històricament s’ha tingut en compte el desenvolupament tecnològic i la competitivitat del mercat, i generalment s’ha oblidat que el treball està desenvolupat per persones amb unes capacitats, motivacions i expectatives individuals específiques. En el primer cas, els riscos generats per l’evolució tecnològica solen donar lloc a problemes d’integritat física i en general són evidents i pròxims (accidents laborals); en el segon, els riscos generen problemes en les relacions humanes entre treballadors, no són tan evidents ni tan pròxims i, per tant són difícils de prevenir.

Els riscos psicosocials formen part dels anomenats “riscos emergents”, tan importants o més que qualsevol dels riscos coneguts o clàssics (seguretat i higiene) i com aquests tenen l’origen en unes condicions de treball deficients, en aquest cas, organitzatives. La rellevància que van adquirint aquests nous riscos, el seu continu creixement i la dificultat de la seva identificació i prevenció fa que cada cop tinguin més importància en l’estratègia preventiva de les organitzacions.