Pinus pinea L. (Pinaceae)
Cat.: pi pinyer; Cast.: pino piñonero; Angl.: stone pine, Italian stone pine i parasol pine.
Distribució i hàbitat
Planta naturalitzada. Es creu que prové de la Mediterrània oriental, probablement de l'Illa de Creta. Actualment està estès pel sud d'Europa i nord d'Àfrica. Creix en garrigues, erms i dunes fitxades. És heliòfil i prefereix els substrats silicis, més o menys arenosos.
Descripció morfològica
Arbre de fins a 30 m de capçada en forma de para-sol, tronc molt robust, amb l'escorça d'un bru rogenc, que es clivella en grans esquames poligonals característiques. Fulles en forma d’agulla (aciculars), agrupades per parelles sobre un brot curt (braquiblast), d’un verd intens i força gruixudes. Inflorescència unisexual, que forma estructures en forma de pinyes (cons), la masculina oblongo-cilíndrica i d'un blanc groguenc, amb esquames disposades en espiral amb 2 sacs pol·línics cadascuna; la femenina formada per esquames disposades en hèlix que porten dos primordis seminals cadascuna. Fructificació (pinya) grossa, arrodonida, amplament ovoide, que triga 3 anys en madurar, amb dues llavors (pinyons) per bràctea, grosses, comestibles i protegides per una closca dura (testa).
