Ginkgo

Ginkgo biloba L. (Ginkgoaceae)

Cat.: ginkgo; Cast.: ginkgo, árbol de los escudos; Angl: ginkgo.

Distribució i hàbitat

Molt rar i restringit a dues zones reduïdes de l’est i sud-oest de la Xina. Boscos caducifolis de sòl àcid en valls remotes de muntanya, fins a 1.100 m. Introduït en jardins botànics a Europa a partir del s. XVIII i després conreat en parcs i carrers.

Descripció morfològica

Arbre caducifoli molt longeu, dioic, de fins a 20 (30-40) m, amb troncs rectes i gruixuts, de fins a 4-5 m de diàmetre (9, en els de més edat) i escorça grisenca que s’esquerda. Fulles agrupades en feixos a l’extrem de braquiblasts (brots curts i gruixuts), flabel·liformes (en forma de ventall), de 5-12 cm, amb pecíols llargs, de vegades amb làmina que té una escotadura central que les divideix en 2 lòbuls; a la tardor groguegen i les branques resten nues a l’hivern. Inflorescència masculina en raïm, la femenina biflora. Flors unisexuals, sense periant, les masculines amb sacs pol·línics agrupats per parelles, les femenines llargament pedunculades i geminades. No fan fruits, sinó que directament es formen les llavors, ovoides, carnoses, de 2,5-3,5 cm, glauques (verd-blavoses) i, quan són madures, d’un groc-ataronjat o bru, moment en què desprenen una forta olor rància i desagradable.

Usos

Té usos medicinals des de les antigues tradicions xineses i les llavors, fermentades i netes, torrades o cuites, es consumeixen, sovint amb significat ritual i afrodisíac, a la Xina, Tailàndia o el Japó, on les fulles seques i premsades es desen entre les pàgines dels llibres per prevenir l’atac d’insectes. Al darrer terç del s. XX, el descobriment dels ginkgòlids ha promogut l’aplicació de l’extracte de fulla de ginkgo al tractament d’insuficiències vasculars perifèriques, majoritàriament en geriatria, i es troba en fase de recerca la possible extensió al tractament de la malaltia d’Alzheimer.

Observacions

És l’únic representant vivent d’un grup de plantes amb congèneres fòssils datats de principis del Juràssic. Té un sistema de fecundació primitiu, que requereix la formació d’espermatozoides. Per la gran longevitat (s’han reportat individus de > 1000 anys) se’l considera “arbre de la vida”, se li atorga un caràcter sagrat i es conrea en jardins de monestirs asiàtics, principalment budistes. L’exemplar del Jardí de la UB és un exemplar catalogat per l’Ajuntament de Barcelona (núm. catàleg 0059-02-94) i té una edat estimada de 110 anys.