Joan Rubió i Bellver

Joan Rubió i Bellver (Reus, 1871 — Barcelona, 1952)

Arquitecte. Titulat el 1892. Pertany a la generació final del Modernisme, i desenvolupà la part més important de la seva obra a partir del 1900. Deixeble i col·laborador de Gaudí, amb qui treballà fins el 1905, en fou un dels més importants codificadors de les idees arquitectòniques i potencià l’anomenat gaudinisme .

Dels seus edificis destaquen, entre altres, a Barcelona les cases Macari Golferichs (1901), la casa Isabel Pomar, el Frare Blanc i les esglésies de la Universitat Industrial i del Foment de Pietat. Fora de Barcelona féu una sèrie de cases a la Colònia Güell, a Mallorca, l’església de Sant Miquel de la Roqueta a Ripoll, els Cellers Raventós a Raïmat i l’Asil del Sant Crist d’Igualada, obres representatives del seu estil, que reinterpreta l’artesania tradicional dins una línia expressionista i sàviament tecnològica.

Milità ideològicament a la Lliga Regionalista, i col·laborà amb Prat de la Riba a la diputació de Barcelona i després a la Mancomunitat. Fou regidor per Barcelona en les eleccions del 1905 i president del Cercle Artístic de Sant Lluc en 1904-06 i 1912-14.