Escolta profunda i registre del paisatge sonor
/
Tecnologies de l’escolta i ecologia acústica.
Fins fa ben poc el factor sonor no era entès com un element de mesura dins dels processos de canvi en un ecosistema i la fonografia es limitava, bàsicament, a enregistrar individus aïllats, tot entenent l’objecte sonor com a expressió única dins de processos de comunicació entre individus. És per això que fins i tot en el camp de l’etologia, els registres sonors es limiten a provar de determinar la singularitat de certs sons predisposant-los culturalment a una utilitat dins de la comunicació entre individus de la mateixa espècie i d’aquesta manera definir la seva funció.
Si tenim en compte que els paisatges sonors són la suma d’aquestes singularitats, i que malgrat el que es pensava fins fa poc, les espècies tenen una predeterminació a funcionar dins el paisatge fins al punt d’evolucionar cap a una comunicació intra-espècie, sembla gairebé del tot inútil el registre sonor aïllat dels individus; per tant, vet aquí una utilitat de registre del paisatge sonor “en tota la seva integritat”.
Una metodologia d’escolta i adaptació
Es tracta d’entendre com generar les constants metodològiques que ens permetin, a través de l’escolta i el registre sonor, comprendre algunes de les qüestions més íntimes del comportament d’un ecosistema i sobretot dels seus significats: D’una banda hi ha les qüestions tècniques que potser ens poden ajudar a entendre la tecnologia com una extensió de la nostra experiència perceptiva i no només com una eina de mesurament, encara que en aquest punt hauríem d’anotar que la nostra tecnologia i la nostra ciència, estan basades en el mesurament i potser en la comparació, tenint en compte el fet comparatiu també com a acció de mesura. Així doncs, m’agrada pensar que aquests exercicis sobre la percepció no són més que un intent d’utilitzar l’escolta com una eina de mesurament, i que potser el que converteix tot això en una experiència sublim, és justament mantenir certes metodologies que em permetin comparar i trobar, entre paisatges molt similars, grans diferències. Crec que en la recerca d’aquestes diferències hi ha el fet en el qual, una actitud aparentment passiva es converteix en una font de coneixement que pot expandir els llindars perceptius i, per descomptat, els llindars del coneixement mateix.
Una de les paradoxes més presents en la sonologia, és el fet d’intentar saber com sona la natura, i en intentar-ho, veure que la nostra presència altera d’una manera tan significativa el paisatge que el que realment estem escoltant és una reacció del mitjà a la nostra presència i a la nostra tecnologia. Així, allò que realment escoltem és una espècie d’ombra acústica provocada per la nostra presència… És com si realment ens estiguéssim escoltant a nosaltres mateixos… Tot basant-nos en aquesta consciència, també podria dir que aquest projecte tracta d’això: de com escoltar-nos a nosaltres mateixos …
Aleshores, com es pot reduir de manera important l’impacte que provoca la nostra presència i la de les nostres màquines per gravar en un context específic?
Aquestes són les qüestions que discutim en aquesta assignatura.