biografia

Hilda Hilst va néixer el 21 d’abril de 1930 a Jaú, Brasil. El 1952 acaba la carrera de Dret i al cap d’uns anys decideix allunyar-se de la vida a São Paulo: el 1964 va a viure a prop de Campinas, on s’està construint una casa (l’anomenada Casa do Sol) dissenyada per l’autora per ser un espai d’inspiració i creació artística. Hilst va escriure poesia, teatre i narrativa, i està considerada una de les figures més importants de la literatura brasilera del segle XX.

sinopsi

Hillé, Derelicció, No-res, Nom de Ningú, Truja, Èdip-dona: totes elles són la senyora D, la protagonista. La senyora D, vídua del seu marit Ehud, projecta tot un seguit d’angoixes metafísiques, reflexions i idees que compartirà amb un jo turmentat i ansiós, amb Déu i Ehud, entre d’altres figures que intervenen, al llarg de l’obra, en les divagacions de la protagonista. L’obscena senyora D, doncs, presenta l’enfrontament a la pèrdua, a l’abisme de la incertesa, tant des de dins, com des del seu voltant: des d’Hillé, les veïnes i la resta de veus foranes que interrompen l’obra.

ressenya

Allò que en un primer moment, just després de finalitzar la lectura, pot semblar un clar deliri gairebé al·lucinogen d’algú que ha perdut el seny, ben aviat, després d’un repòs d’hores o, potser, dies, s’entén com la brillant representació ⸻ des de l’experimentació i el joc amb el llenguatge i les seves possibilitats⸻ d’un dol en soledat, de la decadència animalitzada de la carn. No obstant això, l’esquelet del text no deixa de ser un vòmit introspectiu de disputes-sediments que brollen, es consoliden i es repeteixen, una cerca de respostes constant, desordenada i caòtica que atrapa la lectora dins les parets de la llar d’Hillé i la sacseja, la interpel·la i la incomoda a cada onada de qüestions punyents que desprèn la senyora D sobre la mort, les relacions humanes, la vida, el no-res i els abismes.

Dins el text es fonen el monòleg, el diàleg i les aparicions de personatges sense presentació (així com les seves veïnes i alguns éssers prou abstractes) que es confonen, molt sovint, uns amb altres i que suposen un repte per la interpretació de l’obra. La polifonia, doncs, és un tret essencial que aporta els cops d’impacte desconcertants que rep la lectora a mesura que avança i que fan mimetitzar-se amb Hillé, amb l’angoixa del no saber: La senyora D és víctima de la vida, de la mort i de l’anhel irremeiable de l’ésser humà de coneixement, de descobriment, d’aquesta por a allò desconegut que no li queda a l’abast, de Déu, d’aquest abandonament del que deixa constància la tria d’un dels noms de la protagonista (Derelicció), ja que, quan mor el seu marit, també moren amb ell respostes que ella desitja, respostes que segueix exigint a un Ehud present a cada una de les branques que despleguen la narració, un Ehud passat-esperit-referent.

Tal i com s’endevina al títol, Hillé es despulla de tot filtre, tota censura i tot eufemisme per alliberar la boca, la llengua, les dents, la veu, els ulls, les mans, els pensaments i el cos. Tant els pensaments com la manera d’actuar d’Hillé destaquen per la seva nuesa, per la manca de seguiment dels codis socials que provoca el seu aïllament absolut.

A través d’un llenguatge passional, salvatge, escatològic, cru i que gairebé dificulta la respiració de la lectora ⸻del qual seran protagonistes els animals, el sexe i els (no)límits⸻ Hilda Hilst llença a la lectora un flux de consciència espiral-laberint, penetrant i ferotge, a anys llum d’una coherència estructural formal, decidida a ser una narració-pensament, una narració silvestre, heura i esbarzer.