"El gesto contradice al silencio: es la estrategia que usan quienes no pueden hablar para tomar la palabra. Es también la forma en la que aquello que no se puede decir, que no se puede nombrar, de pronto es dicho. (…) De ese modo, cuestionan el lugar que ocupan algunos cuerpos en el campo del saber."
Garbayo Maeztu, Maite
biografia
Maite Garbayo Maeztu (Pamplona, 1980) és escriptora, docent i investigadora d'art. A més de Cuerpos que aparecen (2016), ha publicat diversos catàlegs d'exposicions i ha estat comissària per al Museu de Navarra, el Museu Jorge Oteiza o el Centro Huarte. També és editora de Pipa, publicació d'art contemporani i crítica feminista. Des de 2014 forma part de la Red de Conceptualismos del Sur, plataforma d'investigació de pràctiques conceptuals a l'Amèrica Llatina. La seva investigació, marcadament feminista i decolonial, revisa la producció visual i performativa dels últims 50 anys.
sinopsis
En aquesta obra, Maite Garbayo revisa críticament el discurs historiogràfic respecte la producció performativa durant el tardofranquisme i la “Transició” espanyola, a través d'una anàlisi biopolítica localitzada i de les eines que li ofereix la teoria de gènere. Partint de les pràctiques d'artistes negligides com Fina Miralles, Olga L. Pijoan, Ocaña, etc., Garbayo no només ofereix un relat alternatiu a l'hegemònic, sinó que dona compte de com la performance, com a art corporal, efímer i relacional podia contestar la censura, complicar i deconstruir els règims de visibilitat heteropatriarcals amb cossos, presències i pràctiques imprevistes.
ressenya
Cuerpos que aparecen és una intervenció radicalment feminista en la historiografia de l'art contemporani, que pretén revisar els discursos al voltant de la performance espanyola i catalana dels anys 70 i 80, tot desmarcant-se d'una interpretació esteticista del fenomen. Parlar de performance, per Garbayo, és parlar de com certs cossos s'exposen i es relacionen en un espai públic concret, revelant com operen en cada moment els règims visuals i biopolítics.
En l'Espanya tardofranquista els cossos de les dones (també d'homosexuals, transsexuals i col·lectius minoritzats) van ser exclosos de l'espai públic i desposseïts del seu dret d'autorepresentacionalitat. El règim visual franquista els relegava al silenci, la invisibilitat i la vulnerabilitat. Garbayo contradiu el discurs liberal forjat durant la Transició i analitza com la performance feminista dels anys 70 va reapropiar-se estratègicament del silenci i la invisibilitat, generant pràctiques contrahegemòniques, que deixaven de passar pel discurs escrit i aprofitaven les eines de l'art corporal.
Amb el present estudi, l'autora tracta de crear una nova genealogia, un nou corpus basat en les pràctiques excitades de Fina Miralles, Olga L. Pijoan, Dorothée Selz o Ocaña, entre d'altres. Aquells cossos doblement ex-citats (per dir-ho torçant la llengua), obligats a estar fora de l'espai públic, de la ciutat i del relat historiogràfic, van inventar contraespais, contragestos, plaers i presències contra(as)signades que deconstruïen les representacions autoritzades pel règim visual i deien, amb el cos, allò que no podia dir-se (amb paraules).
El cos de les artistes en el tardofranquisme era, segons Garbayo, un “cos-cita”. Amb les eines de la fotoacció o la performance, aquestes artistes complicaven, desnaturalitzaven i resignificaven uns cossos no-autoritzats. A través de la desaparició i invisibilització estratègiques, les seves accions permetien que altres cossos apareguessin: els desapareguts de la dictadura o els cossos relegats a la violència, el silenci o l'ostracisme. Aquests “cossos-cita” operaven com a empremtes iterables que invocaven, provocant, les silenciades i les desaparegudes.
Segons Garbayo, la Transició no va trencar radicalment amb el franquisme quant al seu règim de visibilitat. Seguint a Peggy Phelan, ens convida a desconfiar d'aquelles que pensen que una major visibilitat comporta ineludiblement un major poder polític. La Transició, que celebrava com a fita la invitació a les minories cap a una major visibilització o l'autorització dels cossos nus, per exemple, va acabar generant nous espais per a les dones, com el destape, perpetuant patrons i imatges modelats pel masclisme.
A través d'exhaustives lectures d'obres concretes, el llibre ressegueix els debats contemporanis sobre la construcció del gènere, el plaer visual, la política dels marges o la crisi de la masculinitat (reivindicant artistes com Ocaña o Carlos Pazos) i, en última instància, revela que la Transició va ser menys alliberadora i més heteropatriarcal del que la història (de l'art) volia creure.
bibliografia
Garbayo Maeztu, M. (12 de novembre de 2018). De cossos absents. Producció de presència i vulnerabilitat [Sessió de conferència]. Museu d'Art Contemporani de Barcelona, Barcelona. 09/07/2020. <https://www.macba.cat/ca/aprendre-investigar/arxiu/cossos-absents-produccio-presencia-i-vulnerabilitat-segle-breu-poetiques>
López Esteve, Oriol (2021), "Maite Garbayo Maeztu. Cuerpos que aparecen: performance y feminismos en el tardofranquismo, Lletra de Dona in Centre de Recerca ADHUC—Teoria, Gènere, Sexualitat / Universitat de Barcelona, fecha de consulta