biografia

Nélida Piñon (Rio de Janeiro, 1937) va néixer al Brasil, filla d'immigrants gallecs. Va estudiar periodisme a la Pontificia Universidade Católica a Rio de Janeiro i va començar a escriure novel·les i contes durant els anys seixanta, tot i que no va ser fins a la publicació d’A república dos sonhos (1984) que va assolir el seu gran èxit literari. És membre de l’Academia Brasileira de Letras, i ha estat la primera dona a presidir aquesta institució. Ha estat reconeguda com una de les escriptores més destacades de la narrativa brasilera contemporània, amb guardons com el Premio Príncipe de Asturias (2005).

sinopsi

Òrfena de mare des del naixement, la Marta viu amb el seu pare i la seva vella dida en una decantada casa de camp, on inicia en solitari el descobriment de la seva sexualitat, deslligada de qualsevol fantasia masculina i protagonitzada per una exploració del plaer a través de les sensacions físiques que li produeix l’escalfor del sol. El pare, que se sent secretament atret per la filla, li proposa un pretendent, Jerônimo, el qual es trasllada a la casa familiar a l’espera que la Marta consenti a comprometre-s’hi i a entregar-li la virginitat. A casa da paixão explora les diferents vivències del desig per part d’aquests personatges, així com els conflictes que s'estableixen entre elles.

ressenya

La faula i l’esquema de relacions que presenta A casa da paixão són mínims, i, tot i així, la novel·la desplega una realitat tan complexa com perdedora. Des de la primera pàgina, que ens situa directament a la pell de la Marta, masturbant-se entre les mates del bosc i gaudint de l’escalfor del sol, tot el text es desenvolupa com un discurs subjectiu, a través d’una veu narradora que bascula entre el relat heterodiegètic i l’estil indirecte lliure, i on la vivència eròtica disposa del major protagonisme. Aquesta vivència apareix com un fet totalitzador, que pràcticament no deixa espai per cap realitat externa que no s’hi trobi, d’alguna manera, imbricada. L’espai narratiu es limita, doncs, a la casa i als indrets rurals que l’envolten, mentre que els personatges són només quatre, sense que es faci pràcticament referència a cap realitat social fora d’aquest cercle. En aquest aïllament, l’espai del desig coincideix plenament amb l’espai del text, de manera que aquest esdevé una mena de laboratori per a l’expressió de la sensualitat i l’erotisme, lluny de qualsevol vocació realista.

Escrita des d’una extrema voluntat sintètica pel que fa a l’anàlisi externa dels personatges, la novel·la ens trasllada a un espai literari «sense barana», on el mateix llenguatge apareix dislocat, en certa manera desbordat, per la sensualitat que l’articula. Certament, en aquesta exploració rau un dels grans atractius de la novel·la, tot i que no podem dir en cap cas que la representació de l’erotisme obviï el discurs sobre la realitat social. Ben al contrari. El seu esquematisme ens permet, també, pensar en les estructures del parentesc estudiades per Lévi-Strauss, i és des d’aquí que podem entendre la transacció realitzada entre el pare i Jerônimo, la qual té la Marta com a objecte. Aquest acord, efectivament basat en el tabú de l’incest, és el pacte constitutiu de la societat patriarcal, i és aquí on sorgeix el conflicte entre dues visions contraposades del desig i la sexualitat, en tant que pràctica i en tant que discurs. Mentre que els personatges masculins s’erigeixen com representants d’un desig heterosexual i patriarcal, la sexualitat de la Marta és lliure, i significativament deslligada de fantasies fàl·liques o patrons de gènere. S’hi imposa, en canvi, el coneixement i el gaudi del propi cos, en el que, emprant el terme de Preciado, podem qualificar com una pràctica contra-sexual, amb el sol com a font d’inspiració i inventiva. Des d’aquest punt de vista, el plaer de sentir-se observada pel pare o l’atracció pel cos de gènere difós de la dida poden llegir-se com mostres d’un desig autònom i renuent a ser reduït per l’ordre patriarcal.

De manera conseqüent, la decisió final de la Marta planteja una contundent afirmació de sobirania sobre el propi cos i la seva condició de subjecte. El conflicte no condueix, però, a un (probablement esperat) final tràgic. L’astúcia del text consisteix a plantejar, en canvi, la possibilitat d’una resistència micropolítica dins el mateix cos social, des de la construcció d’un desig propi i no alienat.

bibliografia

Lévi-Strauss, Claude (1967), Les structures élémentaires de la parenté, París, Mouton.

Preciado, Paul B. (2002), Manifiesto contra-sexual. Prácticas subversivas de identidad sexual, Madrid, Opera Prima.