biografia

Autodidacta, provinent de la perifèria mallorquina més rural, i fins llavors desconeguda, Antònia Vicens (Santanyí, 1941) va causar un gran rebombori guanyant el Premi Sant Jordi de 1968 amb la novel·la 39º a l’ombra. De llavors ençà, l’autora ha publicat una quinzena de novel·les, d’entre les quals destaquen Quilòmetres de tul per a un petit cadàver (Premi Ciutat de Palma 1982) o la més recent Ungles perfectes (2007). Sempre a contracorrent, Vicens començà a escriure poesia a punt de fer setanta anys i n’ha publicat els volums Lovely (2009), Sota el paraigua el crit (2013), Fred als ulls (2015) i Tots els cavalls (2017).

sinopsi de l’obra

Lovely, el primer llibre de poemes d’Antònia Vicens, compta amb quatre parts —“absèncieS”, “olorS”, “colorS” i “caminS”—, encapçalades per un “pòrtiC” i seguides d’un “epíleG”, ambdós en forma de poema. Es tracta d’un retrat generacional de diversos personatges, inserits dins el context de la postguerra a Mallorca, filtrat des del record de la infantesa: una nena creixent en un entorn de misèria, un pare contrabandista que en l’actualitat agonitza i mor i una mare que espera el seu marit durant els seus viatges i que educa la seva filla segons els preceptes i doctrines del moment.

ressenya

Els poemes de Lovely es vertebren, sobretot, entorn del record de la infantesa. Es tracta d’un retaule d’ambients i de personatges provinents dels primers anys de vida de l’autora, a la Mallorca de postguerra, passats pel sedàs de la memòria. En aquest sentit, és força il·lustrador el “pòrtiC”, el poema que enceta el volum, escrit des del present. Una dona compra cosmètics en uns grans magatzems tot i saber que no els acabarà usant: “Però no et perfumaràs. L’aroma de Lovely / no és compatible amb la pell dels teus records”. És, la pell dels records, el punt de partida corpori del retorn a la infantesa, a què Vicens fa referència també en altres poemes: “Els records / són minúsculs com les monedes d’un cèntim. Cal / tenir-ne les butxaques plenes per poder anar al forn / a comprar pa”.

Així doncs, i des d’aquesta base autobiogràfica i memorial, a les parts centrals de Lovely Vicens basteix un tapís sobre la infantesa, la llibertat, l’educació rebuda i els valors sobre els quals reposava. Una doctrina basada en els preceptes del nacionalcatolicisme i del patriarcat que, des de la perspectiva del temps, l’autora condemna. Destaquen, en aquest àmbit, una sèrie de poemes emmarcats entre parèntesi, que configuren una clara crítica a la manera d’educar del moment: “(No era amor la mà / que t’ensenyava a caminar. // No era tendresa la cullera / que t’ensenyava el camí a la boca. // Deien: / Aquesta nena ens pertany / tenim tan poques coses!)”. En aquesta sèrie, unificada pel tret tipogràfic del parèntesi i també per la repetició d’alguns versos clau, Vicens agrupa la pròpia veu i la del lector o lectora, a qui s’adreça en segona persona, i les diferencia d’un exogrup: aquell plural en tercera persona conjugat en passat, que podria englobar els pares i educadors repressors.

Per altra banda, cal fer referència també a com Vicens retrata els personatges del pare i de la mare. Podríem identificar la mare com una de les principals encarregades de l’educació que tant critica en alguns poemes, mentre que el pare, que treballa fora de casa —és mariner, contrabandista—, rep un tractament més idealitzat. Així doncs, són diversos els passatges en què Vicens cita directament la mare mentre critica alguns hàbits del pare, mentre que ell és mostrat com un personatge benefactor: és qui regala a l’autora, “[s]atisfet d’haver pogut comprar la mar / a la seva filla”, la seva primera llibreria, o la màquina d’escriure. És, també, el personatge del pare, la figura homenatjada des del dol: són diversos els poemes que retornen la trama al present i ens presenten un home vell, preocupat per la decadència del propi cos, que finalment agonitza amb la filla al seu costat.

En definitiva, Lovely és un exemple clar de com la poesia pot ésser un catalitzador per a expressar l’experiència personal femenina en temps de repressió, i de com l’assumpció de la pròpia veu pot esdevenir un camí vàlid vers la reelaboració del relat col·lectiu d’una generació.

autopoètica

“[Q]uan vaig veure que m’esperava una vida encara dins la tradició patriarcal més rància, vaig agafar la ploma amb tota la meva capacitat de revolta.

            Com si fos un bisturí per conèixer a fons les ferides.

            O un càvec per remoure velles servituds.

            A més, què punyetes hi feia jo en un món dibuixat per homes sense la més mínima possibilitat d’abastar horitzons, en els quals la meva vida pogués ser plaent i alliberadora?

            Per mi escriure […] va ser i és llibertat. Amb tota la lluita que a vegades comporta enfrontar-se a un text quan les mateixes paraules exigeixen ultrapassar realitats a la recerca de la perfecció.”

(Vicens, Antònia. Poètica. A Massanet, Maria Antonia i Aina Riera (eds.), Amb accent a la neutra. Antologia de dones poetes a Mallorca. Palma, Lleonard Muntaner Editor, 2014).

bibliografia crítica

Arnau i Segarra, Pilar. L’experiència religiosa femenina a l’obra d’Antònia Vicens.  A  Homenatge a Arthur Terry (vol. 2). Barcelona: Abadia de Montserrat, 1999, p. 313-333.

Portell i Clar, Sebastià. Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors. Palma: Lleonard Muntaner, 2016.