sinopsi

La infanticida, monòleg en vers escrit el 1898, té com a única protagonista la Nela, que es dirigeix a l'espectador des d'un manicomi. Ella és l'encarregada de narrar-nos el seu drama personal, el d'una jove atrapada entre la por que sent envers el pare, capaç de matar-la en el cas que devaluï l'honra familiar, i l'amor que processa a Reiner, jove acomodat amb qui es veu d'amagat i que la considera un simple divertiment. L'embaràs que ha d'afrontar, després de la fugida de Reiner, és l'esdeveniment que desencadena el drama i que portarà la protagonista al manicomi, on haurà de lluitar amb un sèrie de sentiments enfrontats que la condueixen a la follia.  

resenya

L'infanticidi és un acte rebutjat i condemnat socialment; tot i així, i malgrat la polèmica que va suscitar l'obra l'any de la seva aparició, Caterina Albert escull aquest tema com a eix de la seva obra. Nela, culpable de matar el seu nadó, comença el seu monòleg al manicomi. L'autora vol deixar molt clar, des de les primeres acotacions, que tots els moviments de la protagonista, les seves reflexions, la seva actitud, són les d'una persona que ha perdut el seny, encara que, al mateix temps, ens insisteix en què "Nela no és un ésser pervers [...] obrà, no per sa lliure voluntat, sinó empesa per les circumstàncies" (pàg. 42).

Seran aquestes circumstàncies les que Nela ens relatarà detalladament, aquelles que la porten a l'infanticidi i també, potser, a la bogeria. I diem potser perquè, tot i la realitat física de la protagonista, tancada a un centre de salut mental, no queda gaire clar fins quin punt Nela està boja o, simplement, atordida i turmentada pel que ha succeït. Explicant els fets des d'una distància temporal, la jove sembla trobar la lucidesa en molts fragments, fins al punt que s'acusa, ella mateixa, de "ximple" davant l'actitud que va tenir amb Reiner.

Reiner serà, per a Nela, "l'altre", aquell que, juntament amb l'altra figura masculina, el pare, exercirà un poder total sobre ella, una dona sense estudis, enclaustrada a un petit poble i exposada a les mirades dels homes, que la vigilen i la menyspreen. Poques sortides tindrà, com a dona, per aquest motiu veurà, en un primer moment, Reiner com aquell salvador que l'allunyarà del poble i del pare, d'aquest autoritarisme patriarcal que anul·la la seva voluntat.

Com aquella Bernarda Alba, obsessionada amb "el que diran" i amb l'honra, que assetja, bastó en mà, l'Adela fins a desencadenar la tragèdia, així el pare de Nela atemoritza la jove mostrant-li la falç i advertint-li el que passarà si l'arriba a deshonrar. Les dues obres, amb bastó i falç com a símbols fàl·lics, ens mostren una societat on l'honra familiar, dipositada sempre en la dona, es troba per sobre de qualsevol altre element. És per aquest motiu que Nela, sabent que l'amenaça del pare es pot fer efectiva a la mínima sospita, acaba, gairebé sense adonar-se i paralitzada per la por, matant el nadó.

Estem, per tant, davant d'una obra amb dues víctimes, el fill però també la mare, víctima d'aquestes "circumstàncies" socials contra les que és molt difícil lluitar i que l'aboquen l'infanticidi, que es converteix en una mesura desesperada per acabar amb el sofriment. L'autora aborda el problema des de l'arrel i posa en evidència aquelles lleis morals que, mitjançant la por i la violència, condemnen la dona a la desgràcia més absoluta.

bibliografia crítica

Bartrina, Francesca, Caterina Albert/Víctor Català: la voluptuositat de l'escriptura, Vic: Eumo, 2001.

Bartrina, Francesca, "Teatre de dona al tombant del segle: la infanticida de Caterina Albert", Lectora. Revista de Dones i Textualitat, 1997, 3: 39-48.