biografia

Maria Dermoût (1888-1962) va néixer a Java al si d'una família de colons. Va viure la seva infantesa en una plantació de sucre i marxà a Holanda a estudiar. S'hi casà i tornà a les Índies Orientals Holandeses (actual Indonèsia) el 1907, on va romandre fins que el 1933 fixà la seva residència a La Haia. El 1951 publicà la seva primera novel·la, Nog pas gisteren, i més tard Las diez mil cosas. Tres llibres més, alguns relats dispersos i dos títols pòstums acaben de conformar la seva obra. 

sinopsi

En una illa de les Moluques viu a principis del segle XX Felicia, "la dama del Petit Jardí", última descendent d'una família holandesa dedicada a la producció d'espècies. Felicia viu envoltada de meravelles: la casa, els criats, la badia interior i l'exterior, boscos, jardins, les aromes, els joiells... Un dia a l'any, es queda tota sola al Petit Jardí per rememorar el seu fill assassinat, i llavors històries, records i llegendes es barregen amb la vida quotidiana. 

ressenya

Maria Dermoût ofereix a Las diez mil cosas records i històries de la vida en una illa de l'arxipèlag de les Moluques. Per fer-ho, hom diria que es projecta en Felicia, la dama del Petit Jardí, amb qui presenta nombroses concomitàncies. Però més enllà dels presumibles ecos autobiogràfics de la novel·la, aquesta té el poder de fer reviure la força de personatges i sensacions de temps passats.

L'evocació es presenta com un doll de records que fa emanar la protagonista durant la nit de l'any en què es queda sola a casa seva, el Petit Jardí, per recordar el seu fill militar, mort en combat. Això apareix sobretot durant la primera i la quarta part de Las diez mil cosas, titulades ambdues "En la isla", i funcionen de marc per a les històries que s'hi presenten en les altres dues parts. Però mentre que en la segona, "En la bahía interior", tracta de les vivències de Felicia al seu jardí i de la dissort del seu fill, en la tercera, "En la bahía exterior", relata tres successos escabrosos d'assassinats. Tot barrejat amb màgia, llegendes, detalls sobre costums, i explicat amb un cert to llegendari i trist.

Però, malgrat l'exotisme de les coses que narra, no s'hi troba una voluntat exotitzadora, d'igual manera que tampoc no és fàcil exercir una lectura en clau postcolonial de Las diez mil cosas, ja que no hi apareix el conflicte entre colònia i metròpoli. Potser en podríem resseguir alguna petja al conte "El catedrático", en la tercera part, però el tema no és tractat en profunditat i no passa d'assenyalar els prejudicis d'un personatge provinent de la noblesa local javanesa, tot i que "proeuropeista", envers els europeus.

Lluny de reflexionar sobre la qüestió colonial, Dermoût es lliura a reviure contarelles i detalls del món indonesi: la devoció gairebé religiosa a les petxines i pedres precioses per part de l'àvia, els paisatges i sensacions de la seva infantesa, els costums dels oriünds, els personatges tan entranyables del Jardí... Però alhora es capbussa en episodis que revelen una sentida concepció tràgica de la vida. Acaba la novel·la amb una escena plena de lirisme i màgia, en la qual Felicia conversa amb totes les persones mortes al llarg del llibre i en surt, després d'haver contemplat deu mil coses (les deu mil coses narrades), amb renovades forces per seguir estimant la vida.