biografia

El seu nom autèntic és Laurence Ruel-Mézières. Neix a Dijon el 1957. Estudia Lletres Modernes a la Sorbonne i, més tard, exerceix de professora a Rouen, on coneix el seu marit, Yves Mézières. El 1984 marxen a treballar al Marroc on comença a escriure: Index (1991), Romance (1992), etc. Arran de la mort del seu fill escriu Philippe (1995). El 1996 tornen a França, instal·lant-se prop de Montpellier. Té una filla i continua donant classes. Publica Dans ces bras-là (2000), que guanya el premi Femina. El 2003 apareix la seva vuitena novel·la L'amour, roman. 

sinopsi

Podríem pensar que es tracta d'una autobiografia de l'autora a través dels diversos homes de la seva vida. Comença amb la infantesa, marcada pel pare, un home fred i distant, i per les relacions peculiars que els pares mantenen amb una altra parella. Parla també dels abusos que pateix per part d'un oncle avi. El seu primer amor és Michel, amb qui manté una llarga relació, fins que l'abandona, fet que provoca un intent de suïcidi. Després, la protagonista coneix el que serà el seu marit. Amb ell, més tard, marxa uns anys al Marroc, on ella dóna a llum un nen, que mor al poc temps. El colofó és el divorci, un dels motius que la mou a escriure aquest llibre sobre els homes.

ressenya

L'obra pren la forma d'una novel·la per descriure la pròpia vida de l'autora. En realitat, ens trobem davant d'una autobiografia imaginària. Per tant, no és una vertadera autobiografia, ja que incorpora elements que no pertanyen a la realitat. Per exemple, reprèn el personatge del psiquiatre Abel Weil de la seva obra anterior, concretament de la tetralogia formada per Index, Romance, Les Travaux d'Hercule i L'Avenir.

El llibre narra, en un centenar de breus capítols, el lligam de l'autora amb els homes. El suport d'aquest entrellat és un mínim fil cronològic que ressegueix la vida de l'escriptora i els homes que hi participen. Però l'excusa per iniciar aquest relat és Abel Weil. Es tracta d'un home que ella veu pel carrer i del qual s'enamora en un autèntic "coup de foudre". El segueix fins a un edifici i descobreix que es tracta d'un psiquiatre. Decideix, en aquest instant, començar una teràpia amb la intenció de seduir-lo, explicant-li tota la veritat sobre ella. Aquesta suposada teràpia permet, per tant, a Camille Laurens d'intercalar, en un relat en tercera persona, uns monòlegs on parla en primera persona, descrivint els seus desitjos i projectant-hi els seus fantasmes.

Així doncs, es fa difícil discernir en aquest llibre el límit entre realitat i ficció. Alguns dels fets que narra pertanyen, sens dubte, a la vida de l'escriptora: la família protestant, els abusos sexuals, el període que fa de professora a Normandia, l'estada al Marroc, la mort del fill, etc. Però podríem dir que, d'alguna manera, Abel Weil personifica la maquinària de la novel·la, és només una excusa de la ficció. I, com a tal, es converteix en la peça que desencadena l'escriptura, per desaparèixer sota la massa dels monòlegs, on l'autora es mostra potser de manera més directa. El resultat és una confessió més impúdica que el propi relat de la seva vida.

En els monòlegs sobretot, i en general a la novel·la, Camille Laurens ens parla, en un llenguatge planer, de l'home o, més ben dit, del desig sempre insatisfet de l'home, de l'altre, del diferent. Es tracta, doncs, d'una recerca transcendental, que l'escriptora qualifica de mística, citant l'expressió de René Char "l'amour réalisé du désir demeuré désir". Per a ella només és possible realitzar l'encontre en l'escriptura. Per això, utilitza aquest llibre (en part de ficció) per narrar el desig, perquè es tracta, al capdavall, d'un llibre sobre el desig, més que d'un llibre sobre (i per a) els homes. Parafrasejant l'autora, diríem que el tema és el desig. 

bibliografia crítica

Guichard, Thierry (2000), "Dans ces bras-là", La Matricule des Anges Magazine indépendant de littérature, 20/10/2005. <http://www.lmda.net&gt;

Roche, Capucine (2003), "Camille Laurens, romancière du coeur", L'Express Livres, 7/10/2005. http://livres.lexpress.fr