biografia

Clarice Lispector va néixer el 1920 a Ucraïna, filla d'una família russa emigrant cap al Brasil, on van arribar quan ella tenia 2 mesos. Sempre es va definir, però, com a brasilera. Es va criar a Maceió i Recife i després va anar a Rio de Janeiro, on va estudiar Dret mentre treballava com periodista i on va conéixer el que seria el seu marit, diplomàtic, raó per la qual van viure a diversos països estrangers. Van tenir 2 fills. El 1959 es van separar i Clarice va tornar a Rio, on va morir el 1977. 

sinopsi

A via crucis do corpo és un conjunt de 13 contes que tenen el cos com a protagonista. Però la relació que tenen els personatges amb ell moltes vegades no és més que l'excusa per a explicar altres històries: des de la senyoreta orgullosament virginal que descobreix la seva sensualitat gràcies a la relació amb un extraterrestre, fins la recreació de la Immaculada Concepció en la figura d'una parella que accepta tant bé el seu nou destí que canvia la seva llar urbana per un estable a l'interior de les Minas Gerais de Brasil, sense oblidar la presència, potser per inesperada molt més punyent, del desig sexual en les dones velles. 

ressenya

Abans de començar la lectura del llibre, qui millor que la pròpia autora per a explicar-nos què hi trobarem. El pròleg (com a molts altres títols seus, tant interessant com el text que el segueix) ens en dóna algunes pistes: "Todas as histórias deste livro são contundentes. E quem mais sofreu fui eu mesma. Fiquei chocada com a realidade". La realitat? Si, suposo que deuen ser històries que podríem trobar al carrer (no vull dir "a la vida real". Què és "la vida real"?), algunes de manera més evident que d'altres. Si, suposo que hi deu haver moltes dones velles (trio la paraula intencionadament, sense eufemismes, en consonància amb la claredat i contundència de l'autora) que se sorprenguin dels seus encara existents desitjos sexuals. O que no se sorprenguin, però que no gosin parlar-ne a ningú. O pel contrari, al Brasil de l'autora, que des d'aquí imaginem tant sensual i exuberant, també hi deu haver moltes dones que fugin del sexe o el considerin més aviat una molèstia, per a expressar les dues cares de la moneda que ens presenta Clarice Lispector.

Perquè aquest cos protagonista de les històries no ens parla només de sexe, també és l'"eina", per dir-ho d'alguna manera, que empra l'esperit per a expressar qui és, què li ha passat durant el seu viatge per la vida, quin peatge ha pagat durant aquesta travessia... I sobretot, a les obres de l'autora brasilera el cos sempre és prova de vida, d'una fèrria voluntat de vida davant el pas inexorable del temps... I és que la veu de Clarice i els temes al voltant dels quals va construir la seva obra també apareixen a aquest recull, de vegades intercal·lats com uns contes més. Penso que per això va acceptar l'encàrrec d'escriure aquest llibre, perquè amb ell podria afegir una peça més a la seva cerca d'allò que hi ha amagat sota la simple apariència. Què hi ha de més tangible que el cos? Què pensem que hi ha al cap d'una dona de 81 anys, al d'una dona casada que accepta sense cap sorpresa aparent ser l'encarnació de la Verge Maria? Doncs Clarice ens ensenya que n'hi poden haver tantes, de coses... 

autopoética

Com la mateixa autora ens explica al pròleg, la redacció d'A via crucis do corpo no li va resultar gens fàcil. En primer lloc, pel seu caràcter d'obra d'encàrrec, l'única d'aquest tipus que l'autora va escriure: "meu editor na Artenova me encomendou três histórias que, disse ele, realmente aconteceram. Os fatos eu tinha, faltava a imaginação. E era assunto perigoso. Respondi-lhe que não sabia fazer histórias de encomenda. Mas -enquanto ele me falava ao telefone- eu já sentia nascer em mim a inspiração. [...] Só peço a Deus que ninguém me encomende mais nada. Porque, ao que parece, sou capaz de revoltadamente obedecer". Hi hem d'afegir que la temàtica eròtica (o almenys el protagonisme absolut del cos humà) no era habitual en la seva obra. Les crítiques, que van ser dures (el recull va arribar a ser titllat d'"escombraries"), van ser acceptades quasi sense queixes per l'autora, tampoc gaire convençuda sobre el que havia escrit: "Uma pessoa leu meus contos e disse que aquilo não era literatura, era lixo. Concordo. Mas há hora para tudo. Há também a hora do lixo. Este livro é um pouco triste porque eu descobri, como criança boba, que este é um mundo-cão" (p. 12).