Un preludi de fraseologia
Últimament, en les cròniques del CATclub, de tant en tant tirem de fraseologia. I avui, també. Estem convençuts que els nostres respectables lectors ens ho agrairan eternament. I és que el dia de la visita a la seu de l’Institut Ramon Llull, al palau del Baró de Quadras, us vau trobar que vau començar amb una tècnica de dinamització i vau acabar amb un tècnic. Així, sense adonar-vos-en, com per un encanteri. Com s’explica això? Doncs, molt senzill: perquè una se’n va anar a la francesa i l’altre va arribar a misses dites. Per tant, avui, les locucions que us presentem són «anar-se’n a la francesa» i «arribar a misses dites». Comencem pel començament.
En català, hi ha moltes coses «a la francesa»*: serrar a la francesa, servei a la francesa, vestit a la francesa, ruptura a la francesa (altrament dit, ghosting), truita a la francesa, entrepà amb truita a la francesa, plat combinat d’amanida, salsitxes i truita a la francesa i, en fi, en l’àmbit gastronòmic, no acabaríem mai més. I de totes les coses que es poden dir o fer a la francesa, n’hi ha una que sempre ens ha semblat curiosa i que, de fet, està íntimament relacionada amb la ruptura a la francesa que dèiem més amunt; i aquesta cosa és anar-se’n a la francesa. Anar-se’n a la francesa no és res més que anar-se’n sense dir res, sense dir adeu, sense acomiadar-se. Per què a la francesa? Doncs ja ens agradaria saber-ho, però per més que hi rumiem, no ho entenem: un parlant de la llengua d’oïl, per definició, abans d’anar-se’n et recita un sonet de Ronsard (com a mínim), tant si vols com si no. No ho entenem, francament. Algú ens pot treure de dubtes?
I si en català tenim moltes coses a la francesa, encara n’hi ha més que van a missa**: anar [una cosa] a missa, ser més alegre que una missa amb orgue o més bo que el vi de missa, poder dir missa i, ja en plural, arribar a misses dites. I aquesta última, com ja deveu intuir, vol dir arribar tard, exageradament tard.
Feta l’explicació, us hem de dir que, si la tècnica se’n van anar a la francesa i el tècnic va arribar a misses dites, va ser per una força major. Benaurada força major que ens ha permès explicar-vos dues locucions que, de ben segur, fareu servir cada dia a partir d’avui mateix.
*Com en anglès, by the way: french fries, french bread, french horn, french kiss, etc.; ens estalviem les traduccions.
**Per als lectors que no coneguin la cultura cristiana catòlica, la missa és la celebració litúrgica principal del catolicisme.
L’Institut Ramon Llull
El palau del Baró de Quadras és actualment la seu de l’Institut Ramon Llull, el «consorci integrat per la Generalitat de Catalunya, el Govern de les Illes Balears i l’Ajuntament de Barcelona, que té com a finalitat la projecció i difusió exterior de la llengua i la cultura catalanes en totes les seves expressions». I arran de les dues últimes col·laboracions entre l’IRL i els Serveis Lingüístics de la UB (l’Intercanvi virtual JP-CA i el Tàndem virtual EN-CA), en una reunió (i breu visita) a la seu del Llull, va sorgir la proposta de fer una visita de debò amb els nostres estudiants internacionals (moltes gràcies, Glòria!), els que sempre volem acollir ben acollits.
I és que, si us hi fixeu una mica, la feina que fan al Llull i la que fem amb l’Acollida lingüística UB tenen moltíssim en comú. Dèiem, més amunt, del Llull: «projecció i difusió exterior de la llengua i la cultura catalanes…» Si deixem de banda exterior, la resta és 100 % aplicable al CATclub, a la Borsa i als cursos; perquè nosaltres també projectem i difonem la llengua i la cultura catalana, només que, en lloc d’anar a l’exterior, l’exterior ve a nosaltres: els nostres estudiants internacionals, és a dir, vosaltres! Per tant, una visita absolutament pertinent. Gràcies, Josep-Anton, l’any que ve, si ens hi voleu, tornem!
L’objecte de la visita: deu curiositats sobre el palau del Baró de Quadras
1. Sabíeu que encara hi ha una Baronessa de Quadras? Afortunadament per al CATclub, ja no viu al palau de Diagonal-Rosselló… Mmmm, ves a saber, potser la baronessa també ens hauria convidat a visitar-lo.
2. La reina regent Maria Cristina de Borbó (sí, la de la cançó que, vista amb perspectiva, és una mica punky, i de la parada de metro on molts de vosaltres baixeu per anar a la facultat) és qui va crear el títol de la Baronia de Quadras quan el primer baró de Quadras va fer (i pagar) les gestions pertinents. (Diuen que, de porc i de senyor, se n’ha de venir de mena, però ja veieu que pagant, sant Pere canta.)
3. El palau tal com el coneixem ara no és una obra de nova planta, sinó una restauració o remodelació o reconstrucció o reformulació (o redieu-ho com vulgueu) d’un crac del neogòtic català: Josep Puig i Cadaflch.
4. La façana de l’avinguda Diagonal i els elements decoratius interiors no són només neogòtics, sinó neotot (visca els neologismes!). A Puig i Cadafalch li encantava barrejar i podem trobar referències a l’arquitectura dels Països Baixos, a l’art visigot, islàmic, romà…
5. La família Quadras hi va viure fins al 1972, quan la propietat va passar a mans municipals i, amb el temps, va ser Museu de la Música, Casa Àsia i, ara, Institut Ramon Llull.
6. L’encarregat de la porta de ferro de la façana Diagonal va ser Manuel Ballarín, un altre crac de l’època, en matèria de forja, que també va fer els fanals del passeig de Gràcia.
7. Entre els anys 2001 i 2003 hi va haver canvis en les normatives d’accessibilitat als edificis públics que, en aplicar-les al palau, van deixar imatges tan curioses com la que teniu aquí sota.
8. Les escultures del plau del Baró de Quadras sembla que parlin amb les de la casa de les Punxes. Fixeu-vos-hi…
9. El torrent de l’Olla passa just per sota del Palau, cosa que representa tot un repte per al manteniment de l’edifici.
10. En aquella època, els cotxes no tenien marxa enrere i, sovint, per entrar i sortir els garatges disposaven d’un mecanisme que girava el cotxe per deixar-lo encarat altra vegada a la sortida. En aquest cas, però, no va caldre, perquè el cotxe entrava per la Diagonal i sortia per Rosselló.
La cirereta del pastís (I): el terrat del Llull
No estava previst en la visita, però encara vam tenir temps de pujar al terrat (gràcies un cop més, Glòria). Ja era fosc i Diagonal i Rosselló estaven plens de llums en moviment. Realment, les perspectives a través d’aquestes dues artèries de la ciutat són precioses. I la Casa de les Punxes vista de tu a tu, encara més.
La cirereta del pastís (II): un tast en un bar de Gràcia
De la Diagonal vam tirar amunt cap a Gràcia a fer un beure després de l’activitat. I, a part de practicar amb la roda dels verbs irregulars que ens van regalar al Llull, un dels membres del CATclub, ens va fer una petita demostració de com fer un tast. No us ho creieu? Mireu, mireu…
La cirereta del pastís (III): un senyor guia
Més fraseologia: un senyor guia no vol dir que hi havia un senyor que era el guia, sinó que era un guia com pocs n’hi ha, un guia pro, nivell déu (o també deu), un guia com una casa! I, per postres, de Puerto Rico, com el senyor de la cançó. Gràcies, Omar!
Marialba Camacho, becària d’Acollida
Francesc Massana, tècnic d’Acollida